Tres reflexions – Josep M. Ribaudí

Fa dies que estic donant voltes “al tema”, i no parlo del Barça perquè el futbol no m’interessa, ni de la Pantoja perquè per mi ja està bé allà on viu ara malgrat que una anoienca reculli signatures per tornar-la a casa. Sí, ho heu endevinat, parlo del procés d’independència de Catalunya, i les reflexions les faré sobre el que han dit tres polítics rellevants. Començo pel President Artur Mas perquè va ser el primer en donar una conferència explicant la seva postura, i diré que en general el que va dir em va agradar. Crec que va ser un discurs meditat, ponderat i realista. El meu pare -al qual m’escoltava molt perquè també era un home ponderat- hauria deixat anar un dels qualificatius amb que obsequiava pocs dirigents: “ha parlat com un home d’estat”, i l’utilitzava sense prodigar-se. Recordo haver-li sentit a dir de Churchill i Adenauer, però tornem a la política del segle XXI. Mas va anar desgranant una pila d’idees, alguna d’elles poc engrescadores perquè separar-se d’un estat potent -corrupte, però potent- no es fa només il·lusionant-se; estar engrescat és important, però s’ha de tocar de peus a terra; l’enemic és fort i està (estarà) rabiós: rauxa, però seny. El procés de negociació serà llarg, i Mas va parlar de donar-se divuit mesos després que les eleccions plebiscitàries ens donin majoria als independentistes. Per alguns, divuit mesos és massa temps, però vull recordar que és el mateix període que tenien programat els escocesos en cas de guanyar, tenint en front l’estat anglès que estava d’acord en la consulta. Em va entusiasmar la idea de la llista única, amb tots els partits fent pinya, però també amb forta presència d’intel·lectuals de renom, independents, filòsofs, juristes, catedràtics, caps visibles dels moviments que ens han portat fins aquí empenyent per sota, Òmnium, ANC, persones que són molt poc sospitoses de voler càrrecs… en una paraula, enterrar per una curta temporada les sigles dels partits. Us imagineu la força que pot tenir això davant del món? Mai s’ha fet un acte de tanta generositat política, però és que el país, el nostre país en reclama de generositat. La segona conferència la va fer Oriol Junqueras, cap de la oposició, una setmana després. A mi Junqueres m’agrada com parla i penso que va fer un bon discurs, però hi va haver algunes coses que no em van agradar, per començar la posada en escena. Això de parlar mentre es passeja amb un micro clavat a la galta em va recordar massa aquell impresentable de l’Alfonso Guerra; tampoc em va agradar que es declarés catòlic practicant; a mi no em feia cap falta aquesta confessió. La religió a casa, i em va semblar una picada d’ull (barata) cap als demòcrata cristians, però l’important van ser les idees que va desenvolupar. Ell pensa que una llista única no és adequada, i s’inclina per diferents llistes de partit sota un paraigua, i em sap greu però no em va quedar clar què és això del paraigua, ni de quina tela està fabricat ni quines barnilles porta. Ho lamento, però em sona a no voler perdre el protagonisme abandonant les sigles del partit i per tant a la falta de generositat que el moment actual ens demanaria a tots. Tampoc em va convèncer la teoria que amb llistes separades els independentistes recolliríem més vots, i no em va convèncer perquè no va aportar cap dada que ho corroborés. D’especulacions se’n poden fer moltes, però empíricament no és demostrable perquè no s’ha pogut comparar mai i les coses s’han d’assegurar a partir de dades -en aquest cas experiències- i si es fan per primera vegada… en què es fonamenten els números…? Jo particularment penso que al anar tots junts en una sola llista animarà a més gent a participar al projecte comú, però no ho puc demostrar, i en el cas que la meva dona o el meu fill pensessin el contrari, tampoc. No m’agrada pensar en mítings i debats on tots defensin el mateix i a partir d’un moment diguin: “ara tanco «el paraigua» i vull discrepar amb el partit X sobre sanitat, o ensenyament”. No em sembla una manera clara, ni per nosaltres i ni per al món, de demostrar unitat. Com que quasi no em queda espai, vaig a la tercera reflexió a tota màquina, opinant sobre el que diu Duràn i Lleida, i ho copio textualment: “mentre Mariano Rajoy continua sense fer cap proposta alternativa a Catalunya, cosa que trobo nefasta, el president del Congrés Jesús Posada va demanar més diàleg sobre Catalunya” i a partir d’aquí Duran reclama una actitud com la de Posada, o sigui fer costat a una branca del PP. Ara el que diré és lleig i possiblement me’n penediré i me n’hauré de disculpar, però, aquest carallot encara es pensa que es pot negociar res amb Espanya? Jo li aconsello que se’n torni a l’Aragó, on va néixer, i allà prediqui nacionalisme espanyol; potser tindrà més clientela, i aquí descansarem de les seves bajanades. A més, així no s’hauria de retirar de la política. Encara li recordo aquella frase gloriosa que se li va escapar en un moment de sinceritat: si em retiro de la política, de què viuré? Josep M. Ribaudí