Trampes al solitari
T

11 de febrer de 2018

Tot just després de saber que el jutge Llarena no havia atès la sol·licitud de llibertat de Jordi Sànchez, vaig ensopegar a la ràdio del cotxe una tertúlia en la qual hi participava la magistrada Marina Roca que –si no ho vaig entendre malament- presidia el tribunal que poques hores abans havia enviat a la presó Fèlix Millet i Jordi Montull.

Davant les preguntes dels contertulians, que comparaven els dos casos, va manifestar el seu desacord amb l’empresonament dels Jordis però va fer una aferrissada defensa del sistema judicial. Segons ella, Espanya és un estat de dret i la separació de poders és total. Per demostrar-ho, va fer referència al fet que en un estat de dret sempre es pot recórrer a altres instàncies superiors si un pres creu lesionats els seus drets. Va recordar que el Tribunal Constitucional algunes vegades havia rectificat sentències, fins i tot del Tribunal Suprem. I reblava el clau dient que en última instància es podia acudir al Tribunal de Drets Humans de la Unió Europea.

Aquest raonament em va semblar d’una simplicitat fora mida. En el cas dels Jordis, cada vegada s’alcen més veus –fa un parell de dies s’hi ha afegit Amnistia Internacional- reclamant la seva posada en llibertat per la inconsistència de les acusacions. Mentrestant, però, mentre se segueixen els tràmits, els detinguts continuen a la presó i poden restar-hi mesos o potser anys. La decisió de mantenir-los-hi l’ha presa de manera unilateral un jutge no sotmès a cap mena de control, que no s’ha significat precisament per la seva imparcialitat i independència. Els textos de les seves resolucions ens mostren unes motivacions que no s’aguanten per enlloc; són polítiques, pures entelèquies, més properes a la fantasia que a la realitat. Només cal mirar en qualsevol enciclopèdia o diccionari els termes “rebel·lió” i “sedició” per adonar-nos que no quadren de cap manera amb els delictes que se’ls imputen. Semblen més fruit de l’odi o del desig de venjança que no pas de la justícia. A més, denegar la llibertat només per la sospita de reincidència és ja la culminació de la irracionalitat. Es condemna un delicte bans de la seva comissió.

En un altre moment, la magistrada Roca comentava que els informes de la policia nacional i de la guàrdia civil sobre els fets de l’1-O tenien molt ben travada l’argumentació. Segons ells, es tractava d’una insurrecció organitzada a la qual els cossos policials havien de donar resposta. Són aquests els informes que han arribat a mans dels jutges. Més o menys va dir la magistrada: “Ja cal que els advocats defensors treballin de valent si volen fer front a uns informes molt ben elaborats i que poden comportar penes de presó o multes molt greus…”
Mentrestant, el lladres i defraudadors segueixen campant-la en llibertat. Si això és un estat de dret, que vingui algú i m’ho expliqui. Més aviat sembla la llei de l’embut, amb dos pesos i dues mesures, segons la influència que puguin tenir els acusats. Hi ha la casta dels intocables i la dels pàries, segons el bressol que et va veure néixer. Queden molt lluny encara els ideals de Llibertat, Igualtat i Fraternitat. Volen imposar la injustícia mitjançant la por i la violència i l’arbitrarietat en la interpretació de les lleis. És per això que ningú s’atreveix a dir net i clar que estem sota una dictadura amb aparença de democràcia? Ens fem trampes al solitari.

Josep M. Carreras

Compartir

Deixa un comentari

L'Enquesta

T'atenen en català en els comerços on vas habitualment?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta