Al’Estat espanyol, la situació d’interinitat del govern fa que no es legisli res i, a manca de novetats i reformes, els professionals de la fiscalitat estem més pendents de les sentències i consultes vinculants que, al cap i a la fi, són les que regulen les normes en aquells assumptes més controvertits.
Un d’ells és el sempre discutible concepte de les despeses deduïbles. És un tema molt important per als empresaris autònoms i professionals perquè una acceptació més àmplia o restringida incideix directament en la quota a ingressar de l’IRPF. Ja ho sabem, l’Agència Tributària escombra cap a casa i sempre aplica la norma amb una visió restrictiva, exigint totes i cadascuna de les condicions per poder considerar com a despesa deduïble allò que l’autònom realment gasta per poder obtenir ingressos, i entre aquestes despeses conflictives n’hi ha que sobresurten especialment. Una és l’ús del vehicle i tot el que comporta, i una altra són les despeses de l’habitatge propi quan aquest comparteix l’ús professional i privat.
Parlaré breument d’aquesta última. Ara farà un any, el Tribunal Econòmic-Administratiu Central (TEAC) va emetre una resolució amb caràcter vinculant per la qual es reconeixia el dret dels autònoms a deduir en l’IRPF les despeses de casa seva, en el cas de l’ús compartit privat i professional. La Resolució reconeix dos tipus de despeses amb tractament diferenciat: per una banda, les despeses derivades dels costos fixos de l’habitatge, com l’IBI i altres tributs municipals (o l’import del lloguer si és el cas), la quota de la comunitat de propietaris, les amortitzacions de la hipoteca i l’assegurança de la llar, que es poden aplicar en proporció a la part de l’habitatge que s’utilitza per a ús professional. I, per altra banda, les despeses corresponents als subministraments, que no podran deduir-se en la proporció de les despeses fixes, sinó aplicant un criteri que combini els metres quadrats amb els dies laborals i les hores dedicades a l’activitat.
El TEAC ha trencat la posició dura de l’Agència Tributària de no admetre cap d’aquestes despeses com a deduïble, però per a les despeses dels subministraments ha deixat una fórmula molt complexa que no dóna seguretat jurídica al contribuent perquè… Com pot demostrar un professional quants dies a la setmana treballa, o quantes hores, i si tots els mesos treballa igual, o si té puntes de feina que l’obliguen a treballar caps de setmana…? Al contribuent li serà difícil de provar-ho i també li serà difícil justificar que aquests consums són necessaris per a l’activitat professional. En la justificació de despeses, la càrrega de la prova sempre és del contribuent i com ja hem dit, l’Agència Tributària és restrictiva en l’aplicació de la norma. Cada cas s’haurà d’analitzar i veure la força de les proves que es puguin aportar. I també caldria conèixer les instruccions internes de l’Agència Tributària, per tal de saber en quin terreny estem i evitar disgustos.
Quan el contribuent rep una declaració paral·lela, vol dir que l’Administració liquida segons el seu criteri, aquesta li fa pagar la diferència i després obre un expedient sancionador, perquè en la majoria dels casos interpreta que el contribuent ha deixat d’ingressar, actuant voluntàriament fent una infracció a les normes. Difícilment deixarà de sancionar, considerant que hi ha una diferència raonable de criteris a l’hora d’aplicar la norma. El consell professional, en aquest moment, és ser molt prudent a l’hora de deduir les despeses de subministraments, si no se’n pot demostrar la vinculació directa amb l’activitat, i també a l’hora de justificar-ne la proporcionalitat. Així mateix, és molt important tenir en compte que en tots els casos és imprescindible que hi hagi una declaració censal a l’Agència Tributària que indiqui el metres quadrats dedicats a l’exercici de l’activitat, que seran la base de la proporció de les despeses deduïbles.
Sebastià Carles, Àrea Fiscal-Comptable de GRUP CARLES
