Un article de
Redacció
El periòdic comarcal líder de l'Anoia des del 1982.
4 de desembre de 2018

Te quiero porque me quiero

Un article de
Redacció

Raquel Lúa, una noia joveneta joveneta, menudeta, vestit llarg vermell, peus descalços, aparentment tota fragilitat. Tota fragilitat fins que obre la boca i comença a cantar. I no és que la Raquel tingui un xorro de veu ni una gran potencia (i menys el divendres que estava molt constipada, amb tos inclosa i que va fer un gran esforç per aguantar el concert sencer). El que de debò transmet la Raquel és una gran passió. Ens presentava el seu disc “Ruegos y demás” i en unes lletres molt treballades, molt riques de matisos, de girs, ens parla d’històries de vida, d’amor, amb estrips profunds a l’ànima, amb penes, amb alegries i llàgrimes i sospirs i vermells molt vermells de sang intensa, de nits i sentiments i de plors i de vida i de tot (“¿què me quedará si las caricias callan?”). I tot vestit amb tons aflamencats, mediterranis, amb matisos caribenys i alguna ombra zíngara, passatgera… Les seves cançons (ella n’és l’autora) passen en un moment de la copla més íntima a l’havanera pausada i plena de llum, amb una pinzellada de bossa nova aquí o allà aquell aire mig celta que intueixes i no saps d’on ha sortit. La Raquel és com una ‘cantaora’ menudeta que no fa cante, com una cantant de fado que no canta fados o com aquella noia que pots trobar al metro o la cantonada de qualsevol dels nostres carrers i que mai sospitaries que tingués aquesta capacitat de que murmurar sentiments, de llegir l’ànima i de dir-ho com qui no vol amb la seva veu dolça i forta alhora.

De fet, a les cròniques que trobo per Internet veig que diuen que té una veu melismàtica (“Dit de la seqüència o del dibuix melòdic molt ornamentats “, segons el diccionari) i, a part de que acabo d’aprendre una paraula nova, hi estic d’acord.

I molta part d’aquesta ornamentació va a càrrec dels seus companys de viatge: Amaia Miranda, guitarra (i productora del disc), Yeray Hernández, guitarra i mandolina, Marco Boi al contrabaix i Glòria Maurel a les percussions. Tot ells acaben de cosir d’una forma simple, però magistral, el ric vestit de les cançons de la Raquel, simples d’estructura i profundes d’intencions i de matisos. Una col·laboració riquíssima que va fer que el concert de divendres ens passes com un sospir (almenys a mi). Raquel Lúa, un descobriment, una veu que ens arriba de Nou Barris i que afegeixo a la que ja comença a ser llarga llista de veus joves catalanes del moment. Totes elles, i la Raquel en particular perquè era la que no coneixia, ens asseguren un futur esplendorós pel que fa a la música nostra de cada dia.

Acabo amb una estrofa que em va arribar especialment:

“Te quiero porque me quiero.

Te quiero porque me quieres.

Te quiero porque te quieres.”

Amén!

Pep Tort

T'ha semblat interessant? Comparteix l'article amb els teus contactes!

Comenta aquesta entrada:

Et recomanem×