Somniar el Paradís – Josep M. Carreras

S

Després de llegir atentament el Manifest per al procés constituent del futur Estat català dels benvolguts Arcadi Oliveres i Teresa Forcades, anunciat al programa “Singulars”, m’ha semblat una declaració d’intencions esplèndida, la visió d’una societat ideal en la que voldríem viure, però molt allunyada de la nostra. Sincerament, no crec que el manifest vagi gaire més enllà de marcar una línia a seguir; una utopia desitjable, però irrealitzable. Els canvis que volen promoure són de tal magnitud que difícilment es poden portar a la pràctica. Hem de tenir en compte que no vivim en una illa on tot està per fer, al contrari, hi ha molts factors que condicionen la política real dels governs, sotmesos a la dictadura dels grans interessos econòmics. No dubto de la bona intenció dels redactors, però tal i com està plantejat el Manifest, em sembla un somni. Vegem-ne alguns casos: “Expropiació de la banca privada, defensa d’una banca pública i ètica […]” “No a les privatitzacions, reversió de totes les retallades […]” “Reconversió ecològica de l’economia, expropiació i socialització de les empreses energètiques i sobirania alimentària. […]” “Drets de ciutadania per a tothom […]” “Mitjans de comunicació públics sota control democràtic […]” No el puc transcriure tot per motius d’espai, però en conjunt hi veig un intervencionisme que, si es fes realitat, pràcticament anul·laria la iniciativa privada. La funció de l’Estat ha de ser controlar i vetllar pel compliment de les lleis. Unes lleis justes, evidentment, però que han de deixar marge a l’acció individual i col·lectiva, com correspon a una societat lliure. El problema suposo que rau en el fet que hem viscut molts anys sota un liberalisme econòmic sense control, que ens ha portat a aquest capitalisme desbocat del qual n’estem patint les conseqüències. L’Estat ha d’estimular la creació de riquesa, promoure unes condicions de vida dignes en tots els aspectes, però no podem pretendre que sigui ell qui en porti la iniciativa. Un dels problemes principals, tant en el socialisme com en el capitalisme, ha estat precisament la posició de l’Estat. En el sistema socialista, el control absolut va portar a una ensulsiada sobtada per manca d’una economia ben planificada i d’una corrupció generalitzada. En en cas del capitalisme, la manca de control ha donat via lliure a l’especulació provocant l’enriquiment escandalós d’uns pocs i l’ofec de les classes mitjanes i dels treballadors assalariats, que són els qui estan pagant el festí dels privilegiats. Podem estar d’acord o no amb el plantejament d’un manifest que pretén marcar la pauta del nou Estat català, però també caldria saber què caldria fer per portar a terme aquesta proclamació d’intencions. Tornem a l’autarquia? Ens separem d’Europa i anem a la nostra prescindint de tots i de tothom? És viable una societat assembleària? Això portarà més benestar als ciutadans? No es tracta d’un joc. Si allò que es pretén és marcar una tendència, una línia a seguir, s’hi pot estar d’acord perquè els enunciats són justos. Però si no es concreten els mitjans per arribar-hi, perdoneu, però em sembla que és somniar truites. Josep M. Carreras