Somiar costa poc – Pere Escolà

S

Somiar costa poc. Convertir els somnis en realitats costa més. S’ha de treballar i superar les adversitats. Esmerçar-hi esforç. Calen recursos que sovint no es tenen i que són difícils d’aconseguir. Però hi ha qui els agafen, sense que els importi què siguin d’altres. No donen valor a la propietat. Així un col·lectiu de joves va ocupar el Casal Interparroquial per donar-hi una “millor ocupació”. El departament de Joventut de l’Ajuntament va endegar el ‘Projecte de Cal Badia’ i els van oferir integrar-s’hi. Però els membres de “l’Espai pels Somnis” han considerat que no s’adapta a “les seves necessitats”, malgrat ser “un bon projecte”. Això que valoren positivament “que des de la regidoria de Joventut s’hagi pres la decisió valenta d’iniciar un canvi en les polítiques juvenils fent-les més participatives i obertes al jovent de la ciutat”. Però no és el seu. I no hi aniran, perquè ells ara “són un projecte de codi obert, en constant mutació i transformació”. Per què haurien de renunciar a un espai al bell mig de la ciutat com aquest? Els altres edificis en què tampoc no s’hi fa res, trobarien més dificultats. Molts han tapiat portes i finestres per evitar ‘intrusos’.
Les activitats que ara es fan al Casal no són exclusivament juvenils. S’hi fan reunions de la PAH, de Paranoia Accions, sessions de cinema, cant coral, un projecte de Hacklab de noves tecnologies, els projectes juvenils d’ARRAN i el SEPC, la CUP d’Igualada, la Unitat contra el feixisme i el racisme de l’Anoia, la botiga gratis, i totes les activitats puntuals que s’estan desenvolupant com kafetes, tallers temàtics, i jornades formatives. En el seu comunicat diuen ser 250 persones cada setmana.
Saben de lleis. Però essencialment d’aquelles que se’n diuen ‘de l’embut’. Ample per a mi i estret per als altres. Com la que practiquen els polítics que s’embutxaquen diners, mentre empaiten els que es retarden en pagar alguna cosa. O la que utilitzen els bancs, que persegueixen a qui no paga i demanen (a tots nosaltres) fons per continuar fent el seu negoci. I no ens enganyem, ho fan aquests ocupes, que es queden el dels altres per les seves “necessitats”. Tots defensen la mateixa justícia. La que els va bé.
Alguns ja diuen que agafar un cotxe que està aparcat no és tampoc cap delicte. El propietari l’ha deixat en ‘desús’ i ells li poden donar servei anant a passejar. Potser no cal ni reomplir el dipòsit, ni pagar les despeses de manteniment. Això que ho pagui aquell “que és ric”, perquè va comprar el cotxe que ells no tenen. I si algú es queixa, sempre se li pot respondre que ells no tenen feina, ni treballen, ni guanyen diners. I no és la ‘culpa seva’. Per això ‘treballen per la societat’ sense guanyar un duro. I per això fan el que els sembla i com els sembla.
Avui molts són ‘redemptors socials’. Líders nascuts en bressols acomodats. Prediquen una societat ètica i basada en la justícia distributiva. Però no sempre la practiquen. El dels altres és de tots, però el que jo tinc no es toca “perquè m’ho he guanyat”. S’atreveixen amb l’Església, perquè saben que els interlocutors són grans i s’arronsen quan els diuen que és per un ‘bé social’. I és que ells tenen raó. I somnis. I necessiten un “espai ampli”. No el que ofereix l’Ajuntament que és de tots, sinó aquell que és millor i se’l fan seu. No volen normes, ni els interessa seguir-ne. Diuen “tenim el que volem, un espai que aglutina i transforma, on es debat i es construeix”. Estan convençuts que són “agents actius de participació i decisió”. Creuen que “no són consumidors, sinó arquitectes de les pròpies vivències i dels projectes col·lectius”. Produeixen present, però no sé si futur.
Molts però, pensen que farien molt més si es comportessin com bons ciutadans. Que respectin les idees i el quefer dels altres, encara que no els agradi. La tolerància és una virtut, però es practica d’anada i tornada. Certament els somnis bateguen, però cadascú té els seus. I té dret a intentar-los realitzar, però sense interferir els dels altres.
Pere Escolà