Molt se’n parla en aquestes dates de la mal anomenada “depressió postvacacional”. Un efecte que alguns el porten i altres el suporten. Aquesta síndrome és típica a la tornada de les tan esperades vacances. Normalment o majoritàriament al mes de juliol ja estem farts. Si preguntem quines són les quantitats oportunes per “desconnectar”, uns diran que una setmana, altres dues i així successivament. En la meva opinió l’òptim serien 3 setmanetes. En podem dir descans a allò que passa quan oblides la feina completament, és a dir: perds vocabulari tècnic, et costa llevar-te a primera hora del matí, no en penses gens en la tasca diària i només tens al cap que arribi el vespre per anar a sopar al restaurant de torn a la zona.
Una cosa que funciona molt bé per buidar el got és fer esport, un que cansi, que requereixi d’esforç i suor, per a que el teu focus estigui en les pedres que saltes i de no torçar-te el turmell. Vull dir, que tota la teva atenció estigui a una altra cosa completament diferent al que estàs acostumat/da.
Van passant el dies i no tens noció del temps fins que arriba el dia de tornar. El primer que passa a l’arribar a casa és l’impacte del vell paradigma entrant pels teus ulls. Una vegada estàs ubicat comencen les sensacions. Ui, ui ui!! Bé, aquí hi ha un indicador infal·lible per saber si has buidat correctament o estàs encara enganxat a l’estrès i la pressió del dia a dia. Aquest és: el pes al pit, amb una tristor profunda, l’arrossegament i les resistències que es manifesten per anar de nou a aquell lloc, anomenat feina, treball, oficina, etc.
Doncs a tot aquest rebombori intern l’anomenem procés, el qual requereix d’amabilitat, un xic d’afecte i un pessic de paciència. Ingredients imprescindibles per tornar a l’adaptació i tot el que comporta segons quines tasques.
No el podem seguir anomenant depressió postvacacional perquè no té res a veure amb una depressió. Són emocions i sensacions.
Com a reflexió, hem de reconèixer que moltes vegades fem allò que la inèrcia, el sistema, el què diran i el que els altres esperen de nosaltres ens empeny a fer coses que no ens agrada o ens separa del que sí ens realitza i retroalimenta. Parar i afrontar aquesta situació no deixa de ser de valents.
I tu amb què et quedes, una setmaneta per no acabar de desconnectar/buidar i així no perdre el fil o prefereixes el contrari i patir el començar de zero? Ull amb la balança saludable…
L’estrès: Pandèmia mundial amb números d’escàndol.
Buidar: Salut, gaudir, connexió, vida…
Així doncs, qui rendeix millor, algú que està descansat o pot ser aquell que mai desconnecta? No cal contestar, tots ho sabem.
Espero que aquesta reflexió t’hagi fet pensar i recorda: on poses l’atenció va la teva energia; on va la teva energia, allò creix.
