Relleu a la patronal bancària

  L’Associació Espanyola de la Banca (AEB) ha canviat de president. Ha marxat Miguel Martín i ha entrat José Maria Roldán, que no agradava al ministre Luís de Guindos. I és que tant el president sortint com l’entrant havien estat ‘supervisor bancari’ al Banc d’Espanya, just abans d’accedir el càrrec i volia disfressar una mica aquest sistema endogàmic, on sempre són els mateixos els que s’alternen en els càrrecs. Els que més hi entenen, els que millors contactes tenen i els que millor “justifiquen” els alts emoluments que perceben. Però el món financer prefereix a qui està prop dels que dicten les lleis i donen els recursos. Tant els fan els comentaris del poble, escandalitzat pels diners que l’estament financer ha rebut de les institucions públiques. Una ciutadania escandalitzada pel malbaratament dels impostos que es paguen i per la mala gestió que ha portat a la fallida a caixes i bancs. També per la perversitat d’uns dirigents que no van dubtar a espletar a tants amb les preferents. I ara, la banca que queda, diu que ha aportat 16.117 milions d’euros a la reestructuració del sector financer. El 30,4% dels 53.081 milions del total de les ajudes públiques de capital i pèrdues ja materialitzades amb el capital del Frob i el Fons de Garanties de Dipòsits (FGD). Els bancs són molt curosos amb les xifres. Viuen de la credibilitat que tenen. Per això detallen la seva aportació de 7.911 milions d’euros al Fons de Garanties de Dipòsits FGD (l’informe anual del Tribunal de Comptes ho havia xifrat en  7.557,2 milions). I les altres són les fetes a la SAREB, de 1.532 milions de capital, més deute subordinat i els 6.674 milions de costos per rescatar als clients de les caixes. I ara el  discurs del president sortint, una volta tancada la seva etapa al capdavant de la patronal, ha estat que “s’aprofitin les lliçons de la crisi per crear un sector més sòlid”. També ha defensat a ultrança les entitats que han sobreviscut al procés de reestructuració, perquè “són les que sostenen el sistema”. Un discurs no massa diferent del que fa el que entra. O d’aquell que feia Rodrigo Rato quan es va fer càrrec de Caixa Madrid i absorbia una munió d’entitats i volia engrescar als tenedors de preferents a que les bescanviessin per capital en la imminent sortida a Borsa. I aquell optimisme que volia transmetre, acompanyat pel prestigi d’haver estat vicepresident per assumptes econòmics en el govern d’Aznar, amagaven el forat que hi havia en els comptes i que els reguladors haurien de saber i que segurament van callar. Mai se sap com “s’interpreten les xifres” i per què se’ls fa dir el que els convé. Però tard o d’hora la realitat acaba imposant-se, ja que les hemorràgies no es curen només fent transfusions. En un moment o un altra s’ha de suturar la ferida. I quan més es tarda pitjor. Quan abans s’han d’acabar els vicis i males pràctiques dels gestors (que si no són incompetents, s’haurien d’utilitzar altres qualificatius, paraules i significats). Però malgrat tantes evidències i tant malbaratament, la justícia va lenta i les autoritats no semblen disposades a tallar els lligams entre el poder polític i l’econòmic. Però malauradament els canvis de persones, com els que ara s’han produït, no van per aquest camí. Hom té la sensació de que els vicis són els de sempre. Les paraules de Miguel Martín, dient que s’haurien d’aprofitar les lliçons del passat, són només discursos propagandístics. Sols paraules que sonen bé. Dites de cara a la galeria. Per demostrar que els gestors d’ara ho fan molt bé i que eren els que han plegat els de les males pràctiques. Aquells que avi tenen un càrrec menor (però ben pagat) o que viuen de les sucoses indemnitzacions  per deixar la feina. El sector aspira a seguir com sempre. I també a continuar gaudint de la confiança dels impositors. Per això el missatge segueix sent que no s’ha de patir, perquè els banquers tenen cura  dels diners i són els garants dels sistema. Però el ciutadà vol que el sistema financer sigui un servei i no un govern a l’ombra.