Una anàlisi breu sobre la llei de garantia de la unitat de mercat ens aporta conclusions interessants per a entendre els problemes de fons en les relacions entre Catalunya i Madrid, raons que empenyen una part creixent de catalans cap a la independència.
Aquesta llei estatal va ser llançada la tardor del 2013 a so de bombo i platerets pel Govern popular, perquè, segons argumentaven, calia facilitar l’activitat econòmica del mercat interior. Això, com ja va dir en Germà Bel, contradiu el fet que l’únic mercat intern vàlid és l’europeu, vigent formalment des del 1993. Tot i que es parlava d’eliminar les barreres per a les inversions i el comerç, la llei és de fet una ingerència en les comunitats històriques, especialment Catalunya: per exemple, facilita que una empresa radicada a Catalunya se salti les regulacions mediambientals catalanes només pel fet que la seva seu central es trobi en una comunitat més permissiva. Convé remarcar que la «necessitat» que l’Estat tingui la potestat de governar sobre les disset comunitats autònomes permet preguntar-se sobre la raó de ser de tantes autonomies: si la seva tasca fos d’actuar com a meres gestores de l’Estat central, ja existeixen les diputacions, que permetrien estalviar-se les sofisticacions dels governs autonòmics.
Als Estats Units, per exemple, ningú discuteix la important autonomia legislativa dels cinquanta estats, i això no ha impedit la configuració d’un mercat continental en el si del país. D’altra banda, el fet que Catalunya i el País Basc exerceixin majors graus d’autonomia que la resta de comunitats de l’Estat no es deu a capritxos polítics, sinó a la singularitat dels seus entorns socioeconòmics, a una història d’institucions pròpies que no existeixen a Múrcia, Castella – la Manxa, Galícia, etc. D’entrada, tenim la rellevància de la indústria a Catalunya (a més activitat industrial, més necessitat de regular els seus efectes sobre la societat), que suposa gairebé un quart de tota la indústria de l’Estat, mentre que la segona comunitat, Andalusia, se situa en un llunyà 11,4 % i Madrid no supera el 7 %. Aquesta potestat legislativa és, de fet, la que dóna sentit a l’autonomia catalana, regulada per l’Estatut del 2006. Així va ser entès, pocs mesos després de l’aprovació de la llei, per tots els partits del Parlament —llevat del PP i Ciutadans— i per la Comissió de Garanties Estatutàries del Parlament, que va concloure que la llei envaïa les competències del Parlament en almenys quinze articles, vulnerant tant l’Estatut com la Constitució.
És paradoxal que Madrid posi, de nou, el punt de mira precisament en la comunitat que és el motor econòmic de l’Estat i la que ha mostrat major solidesa per a recuperar els nivells de precrisi: avui Catalunya exporta el 26 % del total estatal i s’ha convertit en el principal pol d’atracció d’inversió estrangera del sud d’Europa. No hauria d’estranyar, doncs, que l’Estat central sigui incapaç d’oferir un entorn regulatori i administratiu que realment faciliti l’activitat de les petites i mitjanes empreses i impulsi el creixement econòmic, més enllà de garantir un marc sempre favorable a les empreses de l’IBEX 35. Per tot plegat, per l’estèril qüestionament de l’autogovern català i per la incapacitat de Madrid d’engegar les reformes necessàries que facilitin l’activitat empresarial, s’entén que cada cop més catalans busquin solucions fora ja del marc espanyol.
Oriol Martínez Alòs-Moner
