Reis – Josep M. Ribaudí

R

No ho pretenia però, atès el que ha passat aquest dilluns, em trobo en la obligació de parlar de reis, i no precisament dels mags d’Orient que a Igualada tenen un gran prestigi. No, em refereixo als que no en tenen tant, aquesta mena de caps d’estat que encara campen per alguns països; i m’hi sento obligat perquè aquest monarca tan campechano que atén per Juan Carlos I, plega i deixa la parada en mans del seu fill Felip, que si no passa res estrany es dirà Felipe VI. Sí, així de senzill, com si es tractés d’una bacallaneria en què el pare li diu al fill: té, encarrega-te’n tu, que jo ja en començo a estar fins als…. No pateixis que les clientes ja et coneixen i el negoci rutlla més o menys sol. Jo (potser sóc una mica estrany) en les bacallaneries hi crec, però en les monarquies, no. No em refio d’una institució on l’únic mèrit és el bressol on has nascut, si has nascut, perquè de vegades per culpa que els reis o les reines tenen la màquina de fer canalla espatllada, i allò no funciona, s’organitza un desgavell de ca l’ampla. Ara, només a Europa estem tocant les conseqüències de dos casos ben sonats. Escòcia la van unir a Britania amb la Union Act per culpa que la pobra Anna Estuard tenia un reguitzell de fills (fins a 19), però cap no va arribar a adolescent; problema de bragueta. I a Espanya al rei Carles II “l’embruixat” tampoc li funcionava el pito i va decidir nomenar hereu el que seria Felip V, després de muntar un merder tipus guerra europea que va acabar al 1714 com el rosari de l’aurora, amb decret de nova planta; problema de bragueta. Si ens cenyim a la monarquia espanyola, veurem que és ben galdosa, des de Felip V, el primer Borbó, però sense anar massa enrere, l’avi del encara actual rei, Alfons XIII, era un penco que als catalans ens la tenia jurada. A l’any 31, va tocar el dos cap a l’exili, cagat de por en veure que el país s’inclinava per la república. Als reis se’ls suposa un valor al estil dels capitans de vaixell, que són els últims d’abandonar el pont de comandament davant d’una emergència. Doncs al “cametes”, com li deien a Catalunya, se li va fer la frontera estreta per fugir, i encara va tenir les penques des de Roma de donar suport, i calés, a la revolta de Franco l’any 36, pensant-se que així podria tornar, però com que la intel·ligència no era una de les virtuts que l’adornaven, no s’adonà que Franco el donaria pel sac quedant-se ell com a dictador per posar en pràctica aquella cosa tan xula de la unidad de destino en lo universal, que ningú ha sabut mai que vol dir. La corona la va heretar el seu fill Joan de Borbó, que no va ensumar poder i finalment es va avenir que el seu fill, l’actual Joan Carles I, es traslladés a Espanya i sota la tutela de Franco, i anant als col·legis que li va marcar, es convertís en príncep i a la mort del cabró, en rei. Una saga de valents que, quan veien que baixaven brutes, corrien com a conills, i així, encara que sembli de conya ens van imposar un rei que va ser educat per… (redoblament de tambors) Franco! Per no avorrir el personal, m’he saltat les parts d’infidelitats, fills naturals i germans morts a tret de pistola, que de tot hi va haver. I ara aquest rei resulta que s’ha cansat, no sabem si de fer el ruc, de matar elefants, d’allitar-se amb les amants, o de veure gendres “raros” al seu voltant, i diu que el país necessita saba nova i que el seu fill ho farà molt bé, vaja, rebé. Gràcies! Tant li costa veure que aquesta transmissió és tan il·legítima com la que el va entronitzar a ell? La voluntat d’un dictador sanguinari ens ha de marcar el camí? A mi quasi que tant me fot perquè penso que dintre de no massa Catalunya serà una república independent, però crec que si aquest noi que aspira a ser Felip VI tingués dos dits de front, demanaria un referèndum per saber si el poble el vol com a rei o prefereix una república, però es clar, ja hi tornem a ser, plebiscit, urnes, voluntat del poble… això és molt perillós i hi ha uns quants a qui no els fa gràcia. I penso que si el noi aquest no ho demana serà ruc, perquè seria l’única manera de fer les coses legalment, i encara en diré una de més grossa: podria ser que guanyés la opció monàrquica, que més enllà del Sènia hi ha gent molt estranya. I jo que avui volia parlar del bé que ens aniran les coses quan siguem un estat independent, cagumdena de Borbó que m’ha aixafat l’article… Josep M. Ribaudí