Piera, ubicada al sud-est de la comarca n’és el terme municipal, més extens amb 57,30km2. A més de vila de Piera, el municipi consta dels veïnats de Ca n’Aguilera, el Bedorc, Sant Jaume Sesoliveres, la Fortesa, Can Creixell, Can Canals, Can Bou i Can Cairot, a més d’un gran nombre d’urbanitzacions. A Piera hi viuen, segon cens del 2020, 16.134 habitants. Un dels paratges més peculiars del municipi és la zona coneguda com les Flandes, entre Piera, Can Mussarro i Can Mata; l’erosió ha transformat aquesta zona argilosa en un indret que ha estat comparat amb el canó del Colorado en miniatura.
Les primeres notícies que es tenen documentades de Piera daten del 955 i fan referència al castell de Fontanet, nom que rebia antigament el castell de Piera i que en un inici pertanyia a Sant Cugat del Vallès però que a partir del 1010 passa al vescomtat de Barcelona. És probable que el poble s’anés formant a l’entorn del castell i de l’església, però coincidint amb el regnat de Jaume I el Conqueridor, Piera visqué una època de gran resplendor que quedà reflectida en l’ampliació del nucli urbà Se sap que el rei Jaume I hi feu diverses estades i el 1264 el rei lliurà a la vila de Piera el privilegi de poder resoldre ells mateixos les causes i plets que els afectessin.
Extramurs i durant els segles XVIII i XIX es produí una altra expansió urbana, allargassada amb l’eix del camí ral, que formava un carrer de més de 2 km entre l’estació del ferrocarril i l’església parroquial, amb edificis notables, com la Casa Sastre, de façana decorada amb esgrafiats de Ferran Serra. El santcrist de Piera és, per tradició, miracler de la pluja, i es conta que fou trobat per indicació de Maria Lleopard, una vídua de Santa Creu de Creixà, la qual va rebre un pelegrí que li va recomanar de fer treure el santcrist al carrer i d’invocar-lo per obtenir el benefici de la pluja i així acabar amb la misèria que portava la secada. Des del 28 d’abril de 1684, per vot del poble, es fa una processó.
Santa Maria
L’església s’esmenta per primera vegada el 1063 però posteriorment es consagrà en dues ocasions més, el 1184 i el 1260. L’edificació actual és força complexa donat que hi coexisteixen diverses fases de construcció, la més primitiva de les quals procediria de l’època romànica. La volta, que és apuntada, correspondria al gòtic. A partir dels segles XVII i XVIII s’amplià notablement coincidint amb una època d’esplendor econòmic a la vila. A partir de finals del segle XVI, seguint els cànons barrocs, l’església es farceix d’adorns, altars i retaules. El 1599 s’edifica la capella del Roser, i el 1630 la del Sant Crist, amb la qual cosa el temple adquireix una nítida forma de creu llatina.
Durant el segle XVII Piera forja un culte extraordinari al Sant Crist, que culmina el 1688 amb la celebració d’una promesa solemne en honor seu –el Vot de Poble– en agraïment a la deslliurança d’una tràgica plaga de llagosta que assolava la vila. L’atribució de miracles al Sant Crist en relació amb la pluja en temps de sequera n’escampen la devoció per tota la contrada i donen origen, a partir de 1691, a les famoses processons multitudinàries anomenades Tretes. La imatge del Sant Crist que es va destruir el 1936, era una talla romànica datable del segle XIII, en l’actualitat se’n venera una feta els anys 40, amb unes característiques semblants a la talla destruïda.
Emplaçament: A la part antiga de Piera, al costat del Castell
El Castell
El castell de Piera està documentat des del segle X amb el nom de Fontanet i a partir del segle XII se sap que ja és de propietat reial. En el segle XIV el rei Jaume II va fer reconstruir el castell que es trobava mig enrunat. A partir de la desamortització, el 1832, el castell passa a mans del baró d’Almenar el qual el feu restaurar, el 1916. Actualment és propietat de la família Oliveres- Sastre Marquès. L’edifici és un bon exemple d’arquitectura civil-militar. Tot i que està molt restaurat conserva algun elements de l’antiga edificació com la gran porta adovellada que dona accés al castell i la sala d’armes de la planta baixa, amb volta apuntada.
Emplaçament:
carrer de la Costa de Maria Lleopard.
Cal Guerin
Gran casa senyorial, d’origen medieval, ubicada entre el carrer de la Plaça, la plaça Joan Orpí i el carrer de les Rodes, que transcorre sota seu per unes arcades. Per l’estructura dels cellers, amb voltes i arcades ogivals d’estil gòtic, tot fa pensar que la casa va ser aixecada entre els segles XIII i XIV. De cara al carrer de la Plaça s’obre a través de tres arcades d’arc de mig punt, i a la cantonada, mirant Joan Orpí, amb una d’ogival, molt popular perquè contenia la famosa Barra de les Perdius on tradicionalment els caçadors penjaven les peces abatudes.
A principis de segle XX va ser objecte d’una gran remodelació en què es va afegir una galeria amb arcades que li va conferir una fisonomia romàntica i senyorial.
Casa Sastre
Edifici construït el 1728 per Jeroni Sastre i Serra. Es tracta d’un gran casal de dos pisos d’alçada la façana del qual va ser restaurada els anys 40 amb esgrafiats de Ferran Serra i Sala. Els esgrafiats, per una banda, esdevenen sanefa per adaptar-se perfectament a l’estructura de l’edifici amb la finalitat de destacar-lo, i per l’altra, sobretot en la representació dels diferents oficis que hi ha en els panys de paret entre les obertures, són veritable obres d’art. Entre els oficis hi ha el de sastre (segurament en honor al nom de la casa), el pintor, l’escultor, la filadora, els forners, el músic i el ceramista. L’immens edifici es va projectar de cara a migdia, on el sol il·lumina més hores. Per aquest motiu les estances principals de la casa s’obren al pati on s’ubiquen unes porxades, un solàrium, un jardí i un pou de dimensions descomunals. Les estances secundàries dirigeixen les obertures al carrer.
Emplaçament: carrer Jaume Fons
Les Flandes
Les Flandes són uns afloraments argilosos, en un indret de gran bellesa creat per l’erosió de la pluja i el vent, que al llarg dels anys han format un paisatge espectacular, tot i que geològicament la seva estructura es força simple.
La zona de les Flandes és un paratge de gran valor paisatgístic format per estrats horitzontals de dipòsits d’argiles, margues i materials calcaris poc fonamentats de diferent duresa i resistència a l’acció de l’aigua. Són formacions de veritable singularitat i bellesa, esveltes, de diferents mides i formes, de tonalitat ocre, trencada únicament pel verd de la vegetació que creix entre les roques.
Els estrats horitzontals de dipòsits quaternaris d’argiles i materials calcaris poc cimentats de diferent duresa i resistència a l’acció erosiva de l’aigua han donat lloc a una gran varietat de formes d’aixaragallament. L’aspecte cromàtic centra l’atractiu d’aquest paratge. Aquestes formes capricioses en què l’aigua s’escola formant xaragalls és la veritable clau de la seva singularitat i bellesa.
Emplaçament: Entre Piera, la urbanització de La Venta i Can Mussarro i Can Mata.
