Qui mana, paga – Josep M. Carreras

Q

El programa “Sense ficció” de TV3 va oferir dimarts passat el reportatge “La guerra mai vista”, l’altra cara de la versió oficial de molts dels conflictes viscuts en els darrers anys. Les imatges de la devastació en moltes ciutats eren colpidores; allò que des d’un helicòpter és només una columna de fum, a terra poden ser centenars de persones mortes. Per als soldats americans, la caça de civils es convertia en un joc i cada persona abatuda se celebrava amb rialles i crits de victòria. Tant li feia que fossin dones i nens o grups de gent que fugia pel carrer. L’ordre era: “Mateu-los a tots!” Però el fet que més em va impressionar va ser el cinisme amb què els responsables justificaven les pitjors atrocitats. Si han sortit a la llum ha estat gràcies als periodistes independents que, arriscant la seva vida, varen pensar que tenien el deure d’explicar què passava en la realitat. Ara sabem que la guerra de l’Iraq va ser tot un muntatge. Sota el pretext de combatre el terrorisme va provocar més d’un milió de morts i innombrables refugiats. Una guerra al servei dels interessos de les grans empreses petrolieres i armamentístiques americanes i angleses que ja s’havien repartit el botí de la reconstrucció del país després d’haver-lo destruït. I tot en nom de la democràcia! En casos com aquest, els periodistes poden cobrir els esdeveniments com a “integrats” en la tropa, però sotmesos a un control estricte de l’autoritat militar. Els altres, els “free lance”, no tenen cap mena de protecció oficial i corren el risc de ser assassinats pels seus mateixos compatriotes si no interessa la publicació de fets o esdeveniments que els puguin perjudicar. Tot això, però, passa molt lluny de nosaltres i ja ens hem acostumat a les imatges d’edificis destruïts, xifres fredes que recompten el nombre de morts i desplaçats. Algun dia potser sabrem la veritat sobre què està passant a Síria o entre Israel i Palestina. Però aleshores ja serà massa tard. La nostra societat del benestar, culta i organitzada, que s’omple la boca amb paraules com drets humans o democràcia, en realitat es troba ens mans d’uns quants grups que treuen grans beneficis de l’explotació de milers de persones. Per això tenen al seu servei els mitjans de comunicació i els mateixos polítics que no dubten en provocar guerres si han de beneficiar el seu model econòmic. Només se’n parla quan un accident com l’ensorrament de la fàbrica de teixits de Bangla Desh fa impossible d’amagar-ho. Un cop passada la tempesta, tot seguirà igual. Potser ha arribat l’hora de pensar quin preu humà estem pagant per mantenir un nivell de vida de consum sense control mentre altres hi deixen la pell. Quants escàndols no han amagat els mitjans de comunicació també entre nosaltres? Quins podem dir que són independents i fidels a la veritat? Cada dia veiem nous casos de manipulació i tergiversació o, pitjor encara, d’adoctrinament. Qui mana, paga i per això sembla que la veritat sigui un monopoli en mans dels poderosos que decideixen què hem de saber i què no. El presentador del programa “Sense ficció” advertia que no ens creguéssim mai les versions oficials i acabava dient que “el periodisme hauria de ser el portaveu de la societat i no el servidor del poder”. Si és certa la frase evangèlica que “la veritat us farà lliures”, tenim encara un ampli camp per córrer per assolir aquesta llibertat. Josep M. Carreras