Acabo de llegir per internet una entrevista a un ex-frare caputxí que m’ha sorprès per tot allò que representa d’altruisme i fidelitat als propis ideals. M’ha fet pensar en Pere Casaldàliga i en tants d’altres que han sofert molt perquè altres poguessin gaudir d’afecte i d’una qualitat de vida millor.
El P. Biagio explica en primera persona la seva experiència. Va voler-se dedicar com a capellà d’una parròquia de Sardenya al treball amb joves marginats, molts d’ells procedents de famílies desestructurades i en risc de caure en la marginació total i en la delinqüència. Va exercir aquesta funció durant 14 anys, però s’adonava que una part dels seus esforços es perdien en el moment que, en fer-se més grans, l’estat italià els retirava els ajuts.
Especialment greu era el cas de dos d’aquests nois -un sense família i l’altre discapacitat- que s’haurien trobat al mig de carrer sense recursos si no hi havia algú que els acollís. Per això, després de parlar-ho amb la seva assistent i d’una llarga reflexió conjunta, varen decidir casar-se i sol·licitar immediatament l’adopció dels dos nois. Es lamenta en l’entrevista de la manca de comprensió, pressions i crítiques de tota mena que va rebre per part de la jerarquia i dels sectors més catòlics de la seva parròquia. Malgrat tot, ell va decidir tirar endavant i amb la seva esposa varen anar educant aquells dos fills fins que als 60 anys va quedar vidu. Ara en té 67 i afirma que mai s’ha penedit de la decisió presa perquè era conseqüència de la fidelitat a un valors que, segons diu, posen la persona per damunt de qualsevol legislació. “Les lleis es poden canviar, però la dignitat de les persones és immutable”. Amb tot, reconeix que ara, quan els fills s’han fet grans, a vegades enyora la seva vida anterior com a capellà per la qual se sentia realment cridat.
A través de l’entrevista traspua un gran sentiment de respecte i comprensió envers les diverses opcions que les persones prenen en la vida. Fa una referència específica als homosexuals per afirmar tot seguit que Déu no ha fet coses dolentes, sinó que són les persones les que discriminen i estableixen diferències. És la seva ambició la que provoca la majoria de mals en el món. I aquí hi inclou les guerres i l’explotació de molts per uns pocs. “A la Terra hi ha recursos per a tothom, però la pobresa de molts només és fruit de l’ambició desmesurada d’uns pocs privilegiats”.
No deixa de ser un cas poc freqüent en el món egoista que vivim i on les desigualtats socials són un fet que hem assumit com quelcom normal o inevitable. Penso en les grans acumulacions de diners i de poder que aquests dies omplen les pàgines dels mitjans de comunicació. Mentre la majoria de la població no disposa de recursos suficients i pateix les conseqüències d’una crisi que no han provocat, uns quants se n’han aprofitat de manera escandalosa.
No sé què en pensareu de l’actitud del P. Biagio (ara Giuseppe). Personalment me n’he fet una idea. Crec que en una societat que deixa de banda els que no tenen accés al pastís, sort n’hi ha de les persones que voluntàriament dediquen temps i esforços per tallar-ne trossos i repartir-los per fer aquest món una mica menys injust.
Josep M. Carreras