Pere Prat
Empresari
Fa temps que es ve parlant de la crisi que s’aproxima. Tothom dóna per fet que hi serà a curt termini, però ningú s’atreveix a predir ni la data de l’inici, ni l’abast. Si ens mirem fredament els números, no sembla que les condicions econòmiques hagin empitjorat tant com per que aquestes pors acabin concretant-se en fets. Però tant la FED com el BCE han anat prenent precaucions i han ajornat sine die els augments d’interessos que havien anunciat.
No ajuden les maniobres i amenaces del President Trump en tot l’escenari geopolític, que fan pensar que en algun moment pot haver-hi una relliscada que desfermi la caixa dels trons. I tampoc Europa que, a més de la llarga tragicomèdia del Brexit, s’hi afegeix el canvi de Draghi – que passarà a la història per haver dit que faria el que fes falta per defensar l’euro – i les turbulències a Grècia, Hongria, Itàlia i Polònia. De moment Espanya i Portugal no s’hi veuen identificades, però tampoc alienes.
Què pot passar doncs en els propers mesos? Hi ha activitats que ja els ha caigut l’amenaça al damunt, com per exemple els vinaters que han escoltat amb inquietud com USA diu que pensa gravar-los amb nous aranzels. El mateix passa amb la indústria de l’automòbil, que ha afegit una crisi derivada del tipus de combustible als afanys proteccionistes d’USA. I com que tothom veu les conseqüències que pateix un gegant de les comunicacions com la xinesa Huawei, temen què pot succeir per una decisió presa de manera aparentment extemporània i les reaccions que faran els altres per enfrontar-s’hi o per apaivagar els seus efectes.
En conseqüència, és molt probable que en qualsevol moment una espurna faci explotar alguna cosa de gran envergadura. Però aquesta vegada podria ser no només un tema que afecti les finances internacionals i la borsa. Les tibantors són molt més fortes que les de caire econòmic. Com en el segle vint, es tornen a moure els exèrcits, que van prenent posicions en els punts on sembla que es pot desencadenar algun conflicte, que de produir-se, pot no tenir aturador.
Avui hi ha massa gent que no està disposada a aguantar boicots o ofegaments econòmics. Països com Corea del Nord, Iran o la mateixa Veneçuela, que són els peons que belluguen els manaires del gran tauler internacional. Ja no es parla només del petroli i de les rutes internacionals que asseguren que el fluid arribi a les economies occidentals. Tampoc estem contemplant blocs ideològics equilibrats. Cada dia hi ha més temor per allò que decidiran els grans grups que hi ha darrere el nucli dur de les grans potències, que volen consolidar o conquerir el poder global. I, com sempre, en aquesta baralla els damnificats són molts més que els que han iniciat la partida i juguen les seves mans.
Hom mira què ha passat a la tardor en els darrers anys i les sorpreses que ens han donat han estat cada vegada més feixugues de pair. Esperem que imperi el sentit comú i que les fogueres de Sant Joan purifiquin l’ambient i cremin totes les preocupacions. I com deia fa poc un advocat al TS, que tot el que s’hagi de discutir sigui sobre William Faulkner.
