A partir de la recent mostra: “Terra, Mar i Aire”, de Montserrat Oliva i Segura, a l’espai expositiu de l’Ateneu Igualadí; en aquestes pàgines, se’m fa més que obligat de fer referència explícita a la talla artística d’aquesta tan nostra igualadina.
Mestra i llicenciada en Belles Arts, la Montserrat Oliva i Segura (Igualada, 1958), amb una llarga i consolidada trajectòria en el món de l’Ensenyament, es reconeix com a una enamorada de l’art a partir de la immensa plasticitat pictòrica que li han regalat els pinzells, les pigmentacions i la manipulació del fang.
Tanmateix, en aquest univers de creació artística, inherent a la seva pròpia experiència; al decurs de quatre dècades, tant a les seves hores lliures com dins de l’esfera educativa, ha sabut trobar en cada moment les eines oportunes per a fer de l’art el fil conductor i de cohesió de tots els seus estadis de realització personal; àdhuc ensenyant a nombroses generacions d’alumnes a mirar, a pensar i a crear des d’un òptica plenament artística.
Tot plegat, lliurar-se al món de l’art va ser quelcom que li venia de ben joveneta, en una època en què l’Estudi Graells va obrir-li les portes a tot un món. Això és, d’aquells anys, d’aquella descoberta se n’obté, tal i com ella subratlla: “Amb el mestratge de Joan Graells vaig aprendre a escoltar la llum i a comprendre la línia”. Seguidament, no passaria gaire temps en què els estudis de Belles Arts la posicionarien davant d’un complet aprofundiment entre diàleg i formes fins a arribar a un grau d’especialització abastament professional.
Això no obstant, li quedava una assignatura pendent, el coneixement de tota una competència artística: el gravat; i, des d’aquesta perspectiva, va ser l’oferta d’un Taller de Gravat de l’Escola Municipal d’Art Gaspar Camps el que va empènyer-la a iniciar-se aquesta disciplina; una tècnica i l’abast d’uns recursos dels quals mai més no se n’ha separat. En paraules seves, doncs: “En el gravat hi he trobat un espai de joc i de misteri, un laboratori infinit on les textures, els materials i els accidents cerquen nous camins per a revelar-se”.
A partir d’un recorregut per diverses tècniques del gravat: l’aiguafort, l’aiguatinta, el monotip, el gofrat … , cadascuna amb la seva pròpia entitat; les obres de “Terra, Mar i Aire” fonamenten una mena de conversa entre tinta, metall i paper, proposant un llenguatge summament captivador. Efectivament, el monotip es posiciona davant d’aquell instant irrepetible en què la tinta es mou sobre el paper en un gest segellat per sempre, i on l’autora estampa empremtes que són la memòria de la Natura; el gofrat dona pas a un relleu quasi mut, sense tinta, i servint-se de la pressió i el volum el paper respira llums i ombres que es llegeixen amb els dits. Quant a l’aiguafort: el metall es deixa rossegar. La mà dibuixa, l’àcid grava, i la línia es va dibuixant plena de vida i matisos. I, l’aiguatinta és com el vel de la llum. El vernís i l’àcid creen atmosferes suaus, degradats i ombres que es dissolen com boires sobre la planxa. Realment, i tal i com remarca Oliva: “Es tracta de processos que fan possible la repetició d’un mateix gest en diferents estampes, com si l’eco de la imatge insistís a perdurar”.
Al capdavall, Oliva s’ha fet seva, una completa producció vestida d’una dimensió temàtica en què la Natura és la seva font d’inspiració i gran aliada. Així, paisatges de mar i de muntanya, l’expressió de la quietud del camp, la musicalitat de les fulles dansant , la siluetes i les figuracions dibuixades pel vent i aquell cromatisme que la pròpia terra s’inventa, es converteixen en veritables protagonistes d’infinites construccions estètiques; definitivament un prodigiós imaginari capaç de donar vida a una insòlita realitat transformada, altrament una bellíssima reinterpretació de diversos bocins o fragments de la terra, de la mar i de l’aire, reinterpretats, reordenats i convertits en imatges que, lluny de ser qualsevol seqüència descriptiva, són una oportuna invitació a portar la ment de l’espectador, de manera indirecta i per associació d’idees, a una genuïna i inimaginable percepció de la realitat.
Certament, Oliva compta amb una magnífica realització artística que evidencia que l’art no és un producte instantani, sinó un exercici creatiu assossegat que defuig qualsevol dels reclams d’immediatesa dels nostres dies
