Persones singulars – Pere Escolà

P

A vegades seguim les actuacions, assoliments i qualitats de persones que semblen singulars i diferents. Aquelles que es presenten per damunt de la resta. Que destaquen en alguna cosa. En alguna habilitat i tenen partidaris i detractors. Els mitjans de comunicació parlen d’ells, perquè el que fan excedeix de l’àmbit privat, on la proximitat no necessita d’altaveus. Però n’obliden molts d’altres. La gent de vàlua, desconeguda fora del seu entorn. Tots som únics, irrepetibles i singulars. Cridats a fer el més important, que és descobrir la pròpia missió. Però aquells que sols veuen el seu melic, tendeixen a menystenir el paper dels que no volen sobresortir. Obliden que la societat és diversa. Que hi han uns entorns immens i minúsculs, on es troben galàxies, estrelles, planetes i també milions d’àtoms en una sola gota d’aigua. Les persones tenen un cicle vital limitat, mentre la societat només es transforma. I és en el curt espai de temps que es viu, que s’exerceix la qualitat d’individu. Després la dimensió canvia. I la singularitat queda pel record. Es segueix parlant d’alguns, fins que la distància difumina els contorns i la llegenda substitueix els fets. Mentre la resta continua fent el seu camí. Comença quan neix i segueix caminant fins que mor. Sempre hi ha hagut qui ha volgut alliçonar els altres. Com si no n’hi hagués hagut prou amb l’ensinistrament normatiu. Uns demanen austeritat, per resoldre les estretors quotidianes. Altres treball, esforç i responsabilitat col·lectiva per fer una societat pròspera. Són desitjos uniformadors que van ampliant l’espiral de negritud, que fan una obligació del sacrifici i de la vida en societat una presó, enlloc de les eines per construir el propi destí. Així els que es resisteixen als dictats del poder adquireix una aura heroica. Irradien una brillantor encegadora, mentre una remor de fons ofega els clams de l’esperit que s’ha fet dels silencis més íntims. Es sacseja la dignitat dins les ombres urbanes on riquesa i pobresa segueixen acusant-se de projectes fracassats. També per les renúncies i derrotes de molts, que es contraposen a les conquestes i victòries d’uns pocs. Obliden que sols estem de pas i que només des de la llibertat és possible el deure de la solidaritat amb els que compartim el viatge. Perquè si no, només és pura extracció forçada, que converteix els submisos en aquell ramat que condueixen els pastors i els gossos d’atura. S’admiren aquells estels que surten de la seva galàxia, perquè són els que fugaçment il·luminen el cel col·lectiu. Com ho fan els personatges que han estat sempre en la grisor anònima dels grans escenaris, fent una tasca enorme, sols valorada pels més propers, i que un dia, algú ha tret a la llum explicant el que fan. Gent que potser tenia l’aspecte humil i treballava en feines desconegudes per la majoria. Aquells que, sense necessitat d’experimentar sensacions fortes, veuen i viuen les coses petites i aparentment intranscendents, però que tant valor aporten a l’existència. I potser s’ha de deixar de fixar l’atenció en aquells que cerquen els focus. Que no saben viure la pròpia vida, ni actuar per sí mateixos. Els que sols es mouen pensant en el que opinaran els altres del que ells fan. D’aquells que volen ser el centre de l’Univers, però que, com tots, mai deixaran de ser res més que un simple element de l’infinit. Hom sap que es pot estar brillant durant uns moments. Però els que intenten fer-ho de forma permanent, acaben cremant-se i desapareixent. A tots, el pas del temps, fugisser i veloç, ens retalla constantment el futur. Fins que perdrem tot protagonisme, deixant les nostres cendres, mentre abandonem la vall del riu vermell per pujar a l’alta serralada de neu eterna. Pere Escolà