12 C
Igualada
Dilluns, desembre 6, 2021

“Permette? Alberto Sordi”, premi del Zoom 2020, o la presentació de la persona i el personatge d’Alberto Sordi

Carmel·la Planell Lluís
Historiadora, periodista i fotògrafa

Amb la mirada atenta a aquesta edició del Zoom Igualada 2020, el passat dissabte 28, va tenir lloc, i de manera virtual a causa de l’covid-19, la gala de lliurament d’un total de 13 premis -segons la categoria requerida- a les obres presentades per a aquesta convocatòria. En aquest sentit, no sense posar en valor els restants i merescuts guardons d’aquest Zoom; una producció europea es va imposar com a millor pel·lícula en la qualitat de Ficció: el biopic de la Rai Italiana, dirigit per Luca Manfredi, sobre la vida i el personatge cinematogràfic d’Alberto Sordi, “Permette? Alberto Sordi”, (2020). Aquesta dramatització cinematogràfica va ser tan categòricament mereixedora d’un guardó pel fet de tractar-se d’un extraordinari relat biogràfic sobre el recorregut professional des del no res fins a la fama representat per la persona d’Alberto Sordi; un camí també compartit amb el seu bon amic Federico Fellini. Tanmateix, val a dir que el film és per extensió un homenatge a aquell cinema italià emmarcat dins del context de la postguerra, on afloraria un embrionari moviment cinematogràfic, el Neorealisme.

Atenent al fet que “Permette? Alberto Sordi” és una pel·lícula que exhibeix un dels projectes previstos, a Itàlia, per a commemorar enguany el centenari del naixement de Sordi; aquesta se centra en un episodi de la vida d’aquest gran actor per la qual circumstància és un just reconeixement de presentar-la en aquesta pàgina, en el sentit de posar èmfasi en les dues dècades (1937 – 1957) que van suposar el major procés de lluita d’un vocacional de la interpretació fins a conquerir un espai a la meca de la fama.
El fil argumental ens situa davant d’una retrospectiva de la vida d’Alberto Sordi, quan amb resignació va decidir el seu retorn a Roma després d’uns fracassats intents d’ingressar en el món de l’escena cinematogràfica. Estretament unit a un clan familiar amb profunds valors morals, accepta amb respecte els suggeriments dels seus estimats pares, anteposant això sí el món de cinema a tot, fins i tot a la seva primera relació afectiva amb una costurera; a la seva Roma de l’ànima aconsegueix un paper d’extra en els estudis de Cinecittà i, en qüestió de temps, li va ser reconegut un absolut triomf amb el doblatge radiofònic de l’actor còmic Oliver Hardy. Seguidament, va inaugurar la dècada dels 50’ quan, simultàniament a l’inici d’una relació amb una madura prima donna de teatre, Andreina Pagnani, va fer amistat amb un altre principiant de cinema, Federico Fellini, al seu torn que s’enfrontava al difícil tràngol de la pèrdua de seus pares.

Definitivament, amb la popularitat aconseguida per algunes interpretacions de certs personatges, la seva autèntica carrera va començar a principis d’aquesta dècada amb “Totò el rei de Roma”, de Mario Monicelli (1951) i, especialment, amb dues pel·lícules de Federico Fellini: “El xeic blanc” (1952) i “Els inútils” (1953); tot un salt a la fama que el reconeixeria com a l’Albertone per als italians. D’aquí ençà va inaugurar la llarga trajectòria artística d’actor còmic italià, amb els seus gestos i pantomimes, esdevenint el símbol més representatiu de l’italià mig ple de vicis i bondats; personificant, de retruc, la típica i sagaç ironia romana que tan bé retratava el costumisme social de la dura postguerra i els següents anys de l’alba econòmica de país.

Més enllà d’aquest excepcional relat fílmic, receptiu i agraït amb tots els seus èxits cinematogràfics, a partir de la dècada dels 70’ aquest comediant, actor, director, guionista, compositor i cantant italià, a més de ser un presumpte nou Valentino, que mai no va arribar a casar-se, va renunciar a la vida social apostant per una vida compartida amb els seus germans a la seva finca romana, “Villa Sordi”, al cor de la ciutat; una mena de baluard on va decidir el seu retir: una llarga solitud fins a la seva mort, esdevinguda el 24 de febrer de l’any 2003.

Compartir
Carmel·la Planell Lluís
Historiadora, periodista i fotògrafa

Més notícies

Últimes notícies

Els equipaments juvenils d’Igualada presenten l’agenda d’activitats de Nadal

Amb l’arribada del fred, els equipaments juvenils de la ciutat d’Igualada obren les inscripcions de les activitats que ompliran la Kaserna i Cal Badia...

La campanya “Figues i Ous” se centra en la informació dels mètodes anticonceptius i de protecció

Com cada any, el departament de Sanitat i Salut Pública i el departament de Joventut de l’Ajuntament d’Igualada posen en marxa la campanya de...

Carta oberta a Pablo Casado

En el seu intent d’anar encara més a la dreta, diu bajanades cada vegada que li posen un micròfon al davant. Habitualment m’hi faig...

Montbui demana la reobertura completa de l’atenció sanitària al CAP

El ple ordinari de novembre de l’Ajuntament montbuienc va aprovar, per unanimitat de tots els grups polítics representants en el consistori, una moció per...

La reconversió cap a les renovables necessita el lideratge del Govern

Ja fa uns mesos que a la nostra comarca, com d’altres, creix el neguit davant les notícies que una nova línia de Molt Alta...
Compartir