Cara protagonista del “TN Migdia”, del programa “Què dius, Alsius?”, o “La caixa sàvia” entre d’altres. Salvador Alsius (Barcelona, 1948) és un referent periodístic arreu de Catalunya, conegut també per ser un dels editors del primer Telenotícies de TV3, i per la seva llarga trajectòria en ètica professional. El 6 de març va ser a la Biblioteca de Piera presentant la seva darrera entrega “Veni, vidi, vixi”, les memòries de la seva infantesa i joventut.
Quina etapa del seu pas professional recorda amb especial afecció?
Si tornés a néixer crec que em quedaria en el món del periodisme imprès perquè a mi m’agradava molt escriure i m’ho passava molt bé, escrivint i fent reportatges. A l’audiovisual hi ha un comptador de temps, ho has de condensar tot, ho vius tot com surfejant les notícies i, per tant, potser jo vivia amb més realització personal l’època que vaig estar a la premsa escrita.
Vostè va ser dels creadors del telenotícies d’aquell primer TV3. Quines referències va tenir?
Vam ser una colla de periodistes que ens van triar per construir els serveis informatius de TV3. En aquell moment només hi havia televisió espanyola, tot estava per fer, ens van donar molta llibertat creativa i ens van proporcionar molts elements, tant tècnics com humans, per fer una cosa lluïda.
Vam estrenar a nivell mundial les primeres càmeres Betacam, que permetien autèntics equips lleugers de reportatge. Per preparar el Telenotícies Migdia, em van donar l’oportunitat d’anar amb el realitzador a passar 15 dies als Estats Units i conèixer les cadenes americanes; va ser un privilegi immens. Recordo que em van presentar al Bernstein, un dels periodistes del Watergate, no m’he rentat la mà des d’aquell dia.
Vèiem com feien les coses i era un altre món. Vam arribar aquí i vàrem fer un model de telenotícies que ara potser és molt tronat, però en aquell moment era d’un innovador increïble.
Com veu l’actual model de televisió pública catalana post-procés?
Hi ha gent que diu que els mitjans públics catalans es van esbiaixar molt amb el procés, i és veritat, però no ens podem quedar en el més superficial d’això. Ja feia molt de temps que el món televisiu s’havia fragmentat moltíssim. Els primers anys de TV3, nosaltres vivíem en un estat de gràcia, perquè no hi havia gairebé competència, ens era molt fàcil competir amb agilitat; al cap de cinc o sis anys, apareixen les privades, això ja canvia molt les coses. Després apareixen les plataformes, llavors es va fragmentant l’oferta i això fa molt més difícil les coses. Arriba un moment que TV3 es va quedant amb un públic i han de prendre la decisió de si intentar recuperar públic que havien tingut abans, cosa dificilíssima en aquests moments, o es dediquen a cuidar el seu públic més addicte.
Independentment de factors ideològics o de dirigismes externs, jo crec que el que va haver-hi per part dels directius de la televisió va ser voler conservar el públic i donar-los allò que volien rebre. Quan vam començar, dèiem que TV3 havia d’arribar a totes les ciutats, comarques, i barris independentment de quina sigui la seva extracció social, o dels seus usos lingüístics, i es va aconseguir amb bona manera. Això és molt difícil de recuperar; entenc que els actuals directius continuen sent una mica esclaus d’aquest condicionament, però ben mirat, TV3 manté el lideratge.
Va començar a exercir en un context molt gris i arriscat. Creu que el periodisme d’ara s’ha acomodat?
Els últims anys que vaig exercir com a professor a la Pompeu Fabra defensava que no s’havia acomodat. Veia als estudiants igual de motivats professionalment de com ho estàvem nosaltres i en molts aspectes molt més espavilats. Ara, en canvi, em guio pel que veig en els mitjans, i veig que hi ha una sèrie de mitjans, que marquen les principals tendències, que continuen treballant amb un alt concepte de l’ètica professional, entenent-se també com a qualitat. Per a mi, són conceptes que s’identifiquen. El periodisme de qualitat és ètic i el periodisme ètic és de qualitat. És cert que han proliferat molts mitjans que no segueixin les mateixes tòniques. Hi ha moltes transaccions. Em posa malalt el “click-bait”, i parlo com a consumidor, penso que s’està estafant molt de públic amb aquest estil de periodisme.
Em posa malalt el “click-bait”, i parlo com a consumidor, penso que s’està estafant molt de públic amb aquest estil de periodisme.
Per obrir una mica més el focus, jo diria que el periodisme té tres fronteres que es tendeixen a difuminar.
Soc un romàntic que penso que encara val la pena marcar bé aquestes fronteres amb la publicitat comercial, amb la propaganda política i amb l’entreteniment Són tres flancs en què el periodisme està amenaçat en el sentit que les fronteres tendeixen a diluir-se. Soc dels antics que pensem que la frontera respecte a aquests tres territoris hauria d’estar ben traçada.
Pel model de consum actual l’intrusisme laboral té una escletxa més ràpida als mitjans. Això és una amenaça?
És una amenaça per a la professió. Crec que el periodisme s’ha de guanyar per mèrits propis la credibilitat i el respecte, és inútil començar a dir “només podran exercir periodistes”, no es poden posar portes al camp.
Jo sempre havia estat un convençut que l’única fórmula era l’autoregulació, a través dels codis, dels defensors del lector, dels diversos mecanismes que hi ha d’autoregulació professional; quan jo estudiava i en els primers anys de professió anàvem darrere d’una pancarta que deia “la millor llei de premsa és la que no existeix.” La referència que llavors teníem era la llei de premsa del Fraga Iribarne, promulgada en ple franquisme i, per tant, nosaltres estàvem contra la regulació. Potser el meu pas pel CAC em va transformar una mica en aquest sentit. Ara arriba un moment que això ha quedat tot tan desbordat que hi ha moments que sí que penso que una llei de premsa no aniria malament perquè si no això és un mercat de Calaf.
Regulació sempre per defensar l’audiència i els drets de l’audiència, perquè finalment el que estem defensant amb tot això no és cap privilegi professional, sinó el dret de la gent a rebre bona informació.
Quin paper creu que han de tenir les institucions en això?
Quan parlem de regulació no n’hi ha prou amb regular-ho a nivell local, ens hauríem de posar com a mínim a nivell europeu i encara segurament ens quedaríem curts. Crec que la millor via és l’educació mediàtica.
Quan estava al CAC vaig optar per dedicar-me sobretot a promoure vies que en què els departaments d’ensenyament i els ministeris d’educació, sempre s’han quedat curts. He tingut converses sobre això amb consellers i conselleres “Això és fonamental”, diuen, però confonen l’educació mediàtica amb proporcionar estris digitals. L’educació mediàtica és poder veure una sèrie críticament, entendre els codis, els gèneres audiovisuals. Tot això està deixat a la mà de Déu. Crec que s’ha de fer un esforç, en aquest sentit, que no sé qui i com ho ha de canalitzar, perquè reconec, és molt difícil, però seria fonamental donat que sembla que ni l’autoregulació ni la regulació siguin suficients.
Com casa el periodisme de foc lent en el món de la immediatesa?
Una de les coses que necessita el periodisme és ser humil, el periodisme ha d’intentar explicar les coses el més fidel possible allò que en diem “realitat” i hi ha una sèrie de magnituds que són incompatibles, que són l’exactitud, la probabilitat temàtica i la rapidesa. Les tres coses fan una equació explosiva. La gent ha d’entendre, per exemple, que en un diari hi surtin errades o inexactituds, perquè a les 6 estàs entrevistant el ministre, a les 7 ho estàs escrivint i a les 9 està feta la pàgina.
La varietat temàtica, l’exactitud i la celeritat són el nostre timbre de glòria.
Per tant, aquesta conjugació és el que a mi em sembla una bandera del periodisme. Hem de ser humils, no ens han d’avergonyir les limitacions que això ens suposa, però alhora la varietat temàtica, l’exactitud i la celeritat són el nostre timbre de glòria.
Hi ha la sensació que som poc impressionables pel que fa a les tragèdies. Creu que la gestió informativa dels successos en les darreres dècades han ajudat a crear aquesta sensació? Si és que creu és cert…
La primera actuació pública que va tenir el CAC va ser organitzar unes jornades sobre el tractament de les tragèdies, en aquell moment hi havia molta sensibilització per la manera com havien tractat els diaris d’aquí un accident d’autocar, d’on anaven uns alumnes d’unes escoles catalanes. Després encara arribaria el cas d’Alcàsser, que ja va ser el súmmum dels tractaments inadequats. Aquests elements van sensibilitzar molt la professió, va tenir un abans i un després pel que fa a les actituds de la gent, no només dels periodistes, sinó fins i tot el públic “no ens podeu donar aquesta carnassa”.
Amb certa sorpresa veig que ara la gent es torna a empassar molt el tema dels crims, i a més a més podem dir-ho com a substantiu perquè et dona nom a un programa, el qual em miro amb certa admiració professional però amb ambivalència. Quan jo estudiava periodisme i en els meus primers anys de vida professional ens miràvem amb menyspreu absolut una revista que es deia “El Caso”, ara es fan coses que no deixen de ser allò mateix, i és una sorpresa com no hi ha més reacció davant d’això.
La nostra feina és fer-nos depositaris de la confiança que ens fa la gent quan ens diu “jo que soc farmacèutic o jo que soc venedor o jo que soc taxista vaig a treballar i no tinc temps de mirar-me al món, vostè tingui aquestes ulleres, miri el món per mi i després m’ho explica”. Fer-se depositaris d’aquesta confiança vol dir fer-ho amb responsabilitat professional.
Ha escrit “Veni, Vidi, Vixi” les memòries de la seva infantesa i adolescència abans d’entrar a TV3, li ha costat el repte de mirar cap a dins?
El llibre acaba amb la mateixa escena que comença el de la crònica TV3, quan rebo la trucada de l’ínclit Alfons Quintà.
Ho vaig començar a fer sense cap pretensió, em vaig posar a escriure i va anar sortint. Jo sempre havia estat molt lent escrivint, quan estava al diari no, però quan he fet coses més treballades soc lent escrivint, i, en canvi, en aquest cas em vaig posar a escriure a raig, sense papers, amb poques pretensions i va arribar un moment que agafava forma literària. El que m’agrada més és quan la gent et diu “és que és molt llegidor”, això em posa molt content perquè jo no soc escriptor professional, però com a periodista m’agrada explicar les coses molt linealment, molt planerament; amb tota la modesta del món, quan feia el TN m’agradava perquè la gent em deia “sembla que estiguis al menjador de casa explicant-nos les coses”.
Vaig començar a pensar que el llibre podia interessar a més gent, o a algun periodista jove que li pogués interessar com es treballava a un diari de l’any 71 a l’any 78, o la forma de vida familiar que he viscut, que també és una cosa insòlita, ja que des de l’any 70 visc en una comuna en una família convencional. Aquest llibre és com un plat combinat, però publicar-lo no era la meva intenció principal, al principi pensava en els nets.
Molta gent quan veu el títol es pot pensar que és la frase de Juli Cèsar, i no, canvio el Vici per Vixi perquè jo mai vaig arribar, vaig veure i vaig vèncer; algunes batalletes les he guanyat a la vida, però també n’he perdut moltes, això seria molt pretensiós. Se’m va acudir perquè té tres parts; la infància que seria Veni, l’adolescència Vidi i a la part en què vaig començar a viure com un adult, Vixi.
