L’Igualada va remuntar dissabte passat a base de fe i persistència un partit que sempre va anar perdent. De fet només amb el 6è gol els arlequinats es van posar per davant. I va ser molt al final. Ja no quedaven més que 5 minuts i mig per acabar. 5 llargs minuts en què van haver d’aguantar les embranzides dels visitants que van demostrar ser un rival molt poderós.
Però dissabte, la força de Les Comes va ser més forta que mai i en una comunió increïble equip i grada van tirar endavant un partit que semblava impossible.
El Caldes es va avançar amb un gol de Rovira en una contra. El 0 a 1 es va mantenir inamovible fins als últims 3 minuts, quan Preses va desviar una pilota penjada a l’àrea de Blanqué. El resultat amenaçava de pesar com una llosa però Riba va començar el seu festival a pilota aturada (3 de 3 FD). Faltaven 17 segons per arribat al descans i semblava que havia de ser un d’aquells gols psicològics.
En realitat no ho va ser tant perquè només començar la segona meitat els visitants van tornar a marcar (Blanqué aprofitant una pèrdua de pilota dels igualadins). Aleshores va arribar la segona oportunitat pels igualadins de fer “mal psicològic”. I aquest cop la van aprofitar. Guillem Torrents va aturar magníficament una FD per la falta número 10… i 7 segons més tard Riba va seguir amb la seva exhibició i va fer el seu segon gol també de FD. Aquí va haver-hi la clau del partit. Del possible 1 a 4 s’havia passat al 2 a 3. I tot i que els visitants van seguir marcant per intentar allunyar-se en el marcador, a la cara dels “rigats” s’hi descobria que anaven convençuts a pel partit, que tenien el convenciment que la gesta la tenien als seus estics.
3 minuts després del 2 a 4 de Christian, Uri Llenas va marcar el seu primer gol oficial com a arlequinat. Bars li va fer arribat un passi a una sola mà des de la lateral i el de Vilassar va engaltar un míssil a la xarxa des de la frontal de l’àrea. Per acabar-ho de rematar, Riba va rematar la seva “festa particular” amb una altra FD al minut 16. Per primer cop, després de 36 minuts de pedalar, els rigats ja no perdien.
No va durar massa la condició de “no perdedor”. Només 30 segons. Rovira va fer el 4 a 5 amb un tir creuat al pal llarg. Semblava impossible de remuntar. Cada cop que els igualadins s’apropaven en el marcador els calderins se’n tornaven a allunyar. Però… encara quedava aquella fe, aquell convenciment, aquella gent a les grades…
I aleshores va aparèixer un dels jugadors que millor interpreten el caràcter indomable de Les Comes. Aleix Marimon. Només 9 segons després del 4 a 5 l’Aleix va aconseguir l’empat amb una de les seves accions màgiques habituals, encarant el porter i dipositant amb elegància la bola dins de la xarxa.
L’extasi va arribar a falta de 5 minuts i mig, quan en una contra Marimon va tornar a repetir l’acció d’encarar i marcar. Era el 6 a 5. La gesta estava feta. A partir d’aquí, equip i afició defensant junts la victòria. 5 minuts de gran patiment. I la primera victòria de la temporada a la butxaca. I davant un gran que els últims anys havia puntuat sempre a les Comes. Aquest any els punts es queden a Igualada.
