Des d’un encertat criteri didàctic i divulgatiu, per a aquesta avinentesa, la Sala Municipal d’Exposicions ens convida, a partir d’una oportuna selecció d’instantànies del fotògraf igualadí Joan Solé, a endinsar-nos pel curiós itinerari que relata la històrica presència a Igualada dels Pares Caputxins, observats a propòsit dels diferents oficis practicats a les dependències del convent. Això es, l’exposició, amb unes puntuals notes informatives de textos de Sant Francesc i de les Constitucions dels Caputxins, al costat de diversos estris pertinents als respectius oficis, apunta a ser una magnífica proposta per descobrir tot el variat feinegi del dia a dia dels frares; en concret, aquells treballs en la majoria dels casos realitzats amb les mans, i que es proposaven ser una fidel continuació de les mateixes pràctiques fetes amb entrega, bondat i honestedat per un dels seus mestres més exemplars, Sant Francesc. El conjunt és un lloable aparador de pràctiques culturals, socials i religioses que, des d’un àmbit etnogràfic, ens apropen a diferents passatges de la vida quotidiana de l’univers conventual igualadí dels Caputxins.
Una mirada atenta a l’Exposició ens situa pas a pas per cada un d’aquests treballs; en la majoria dels casos, i des de la seva singularitat, convertits en unes tasques tradicionals que passarien a inscriure’s en el conveni dels actes més quotidians i que formaven part de la rutina habitual del convent. Dia a dia, amb compromís, responsabilitat i voluntat de servei a Déu i al seu poble; els Pares Caputxins, de forma individual, assumien aquestes funcions, ja fossin les més laborioses i complexes o aquelles que simplement exigien una puntual dedicació. Per tant, des d’una perspectiva d’enumerar les labors més significades se’ns presenten els oficis següents: sagristà, porter, campaner, setmaner, sastre, bibliotecari, arxiver, hortolà, jardiner, infermer, cuiner i refitoler o refetorer. En definitiva, unes pràctiques que constituïen uns veritables treballs domèstics duts a terme des d’un esperit ferm de comunió fraterna; és a dir, des de la suma de totes les col·laboracions individuals, perseguint el bé comú a partir dels preceptes de senzillesa, humilitat i pobresa, d’acord amb els capítols de les Constitucions Caputxines.
El porter, donant mostres de confiança i d’una generosa bondat, obria les portes del convent a qualsevol persona, ja fos amic o enemic de la Comunitat.
El campaner comunicava, segons l’horari conventual, les activitats consagrades a la pregària, a la lloança de Déu i les accions destinades a les bones obres.
El sagristà era l’encarregat d’ordenar i custodiar els gots sagrats i els llibres litúrgics que contenen les santes paraules; és a dir, aquells utensilis de culte guardats sense ànim d’ofendre ni a la pobresa ni a la simplicitat.
El setmaner tenia per missió convocar, dia a dia, a tothom a participar de l’Ofici Diví, en un acte d’Acció de Gràcies, ja fos amb les seves tasques o amb les seves pregàries,
La missió del bibliotecari era organitzar i controlar la biblioteca de cada comunitat, així com llegir i explicar la Sagrada Teologia, seguint la norma de l’ordenació dels Caputxins: que el coneixement no privés de la dedicació a la pregària.
La labor del sastre era essencialment cosir, recosir i apedaçar els hàbits, túniques i caputxes, que eren una benedicció de Déu; en el sentit de preservar al màxim l’ideal de senzillesa, de pobresa i de penitència franciscana.
A cada Comunitat, l’arxiver era la persona destinada a apuntar, ordenar i recopilar -en format d’arxiu- els escrits susceptibles de donar fe i testimoniar la història del convent en qüestió.
Per la seva banda, l’hortolà, amb els estris, eines i instruments de treball, a més de les seves pròpies mans, tenia cura de la terra i el creixement de tots els fruits alimentaris amb el propòsit d’aconseguir les collites més generoses. En la mateixa línia el jardiner, i també de manera manual, guardava els arbres, les flors i les plantes en tractar-se dels fruits més bells de la Mare Terra.
L’infermer era qui vetllava el malalt, segons els designis i les indicacions del saber mèdic; bo i procurant-li una recuperació saludable i, en tot cas, un servei d’acompanyament evitant qualsevol episodi d’abandó.
Quant al cuiner, aquest era l’encarregat del rebost i de la cuina, una tasca guiada per la regla franciscana d’alimentar el seu germà de la mateixa manera que una mare alimenta el seu fill.
La funció del refitoler o refetorer consistia a tenir cura del refectori. Aquest participava de les tasques domèstiques en el sentit d’afavorir la mútua dependència i el servei recíproc, segons la Regla Apostòlica de limitar-se tan sols a tenir amb què cobrir-se el cos i amb què alimentar-se.
