No farem llenya
N

13 de setembre de 2016

JOSEP M. CARRERAS opinió - La Veu de l'Anoia - VeuAnoia.CatEls castellers i tots els que ens ho mirem amb emoció hem quedat bocabadats davant els èxits aconseguits aquest estiu, que molts consideraven inassolibles. Una de les coses que més admiro del fet casteller és que es tracta d’una obra en la qual hi participen centenars de persones, però no està feta ni executada per al lluïment de ningú. És el resultat d’un esforç col·lectiu i del convenciment que tot és possible si tothom hi posa el coll. No m’imagino ningú que abans d’aixecar el castell digui que no val la pena, que ja hem arribat prou lluny, que no calen tants esforços per un resultat incert.

Aquesta actitud, que la consideraríem impròpia per dur a terme qualsevol projecte de futur, l’he sentida a més d’una persona a propòsit del procés d’independència que el poble de Catalunya està bastint. És cert que els resultats no són tan visibles com voldríem, i que a vegades som nosaltres mateixos els qui hi posem entrebancs. Però ningú ha dit que construir el castell de la independència fos un camí de roses. El fet més important és que seguim caminant, a vegades més de pressa, a vegades més poc a poc, però avancem. El que no podem fer és deixar-nos endur pel desànim només perquè el ritme és més lent del que havíem previst. És normal que hi hagi símptomes de cansament, fins i tot qui tingui la temptació de deixar-ho tot en mans dels polítics i ja ens avisaran quan sigui l’hora.

Això és el que voldrien els nostres adversaris: que defallíssim, que ens canséssim, que abandonéssim la lluita activa, la nostra presència als carrers. Poden intentar manipular les xifres, però les imatges són inqüestionables. Poden dir que no érem un milió i mig de persones, sinó “només” un milió els que reclamàvem la independència. En qualsevol país democràtic d’Europa, les manifestacions més multitudinàries després de la Segona Guerra Mundial haurien tingut un gran ressò. Els catalans, en canvi, ens trobem davant un mur inamovible. Per això no podem callar.

manifestacio-castellers-josep-carreras-veuanoiaNo s’adonen que si hem arribat on som és perquè, com en els castells, hi ha milers de persones fent pinya, sortint al carrer, conscients de la importància dels moments que estem vivint. I tot això no se’n pot anar en orris perquè estem cansats. La culminació del castell és a tocar de les mans i per això cal el coratge de l’enxaneta, però també la força i la resistència de cada pis, des de la pinya al folre, les manilles i l’empenta de tots els que hi participen, encara que sigui només donant ànims. Després ve l’esclat final, la culminació de l’obra ben feta, col·lectiva, fruit de l’esforç de tothom. L’any passat després de la multitudinària manifestació de la Meridiana, molts vàrem pensar que aquell seria el darrer 11 de Setembre que caldria sortir al carrer a reclamar la independència. No ha estat així, però no hem fet ni un pas enrere. Potser ens falta valorar la força real que tenim, sobretot quan anem junts. No oblidem l’exemple de la mata de jonc que ens narra Ramon Muntaner en la seva Crònica: si lliguem els joncs amb una corda, “dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l’arrencaran […] e si en llevats la corda, de jonc en jonc, la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà”.

Ara no podem claudicar, no podem fer llenya. El castell que estem bastint és de gamma extra i només pot acabar d’una manera. Els aixecadors ja són al seu lloc, a punt perquè l’enxaneta faci l’aleta i doni pas a l’esclat d’alegria, la celebració definitiva, la de la independència. Per això plantarem cara i sortirem al carrer tantes vegades com faci falta.

Josep M. Carreras

Compartir

L'Enquesta

T'atenen en català en els comerços on vas habitualment?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta