Necessitem més màrtirs?
N

21 de juny de 2013

Diumenge passat es va celebrar la Festa de les Roses a Sant Magí de la Brufaganya. Una bonica festa, en la qual es beneeixen les roses i es reparteixen entre els assistents. Segons la tradició, sant Magí va ser arrossegat de la cova on vivia fins a la capella de les Fonts i de cada gota de sang que en queia en sortia un roser. A la festa –que enguany complia el 25 aniversari- hi assistiren les autoritats en un ofici solemne en una església plena de gom a gom i presidit per l’arquebisbe de Tarragona. En l’homilia el senyor arquebisbe va fer referència al martiri de sant Magí i va aprofitar per anunciar que el proper mes d’octubre hi hauria una gran celebració a Tarragona en la qual serien beatificades més de cinc-centes persones assassinades durant la guerra civil. Confesso que l’anunci em va sorprendre i no pel fet en si sinó perquè no entenc què pretén l’Església amb aquesta celebració. És evident que qualsevol mena de violència és reprovable, però en un cas com el de la guerra civil caldria analitzar tots els motius que provocaren aquells assassinats. Sens dubte, hi van tenir molt a veure les creences religioses de les víctimes, però també caldria tenir en compte altres factors com les opcions polítiques i les posicions socials. El meu pare va ser condemnat a mort per un Tribunal Popular el 1936. Per sort, la sentència no va poder ser commutada in extremis per cadena perpètua. Altrament, jo no seria aquí. Revisant el seu procés, m’he adonat que hi comptava tant el fet religiós com la posició política (de dretes, naturalment), ja que la sentència es va dictar per “col·laboració amb el feixisme”. És evident que aquells judicis eren una farsa, fruit normalment d’odis personals. Això els que tingueren la “sort” de ser jutjats i no com tants altres que foren executats directament a les cunetes o als murs dels cementiris. D’altra banda, caldria no oblidar els “màrtirs” de l’altra banda, els vençuts i tots aquells que hagueren de sofrir una repressió duríssima durant molts anys només per defensar una ideologia que no era la dels vencedors. I, en aquest cas, crec que l’Església hi va jugar un paper important. Després d’haver estat víctimes d’un odi irracional, s’alineà amb els vencedors i girà la mirada cap a una altra banda i mai va denunciar els excessos que sabien que s’estaven cometent en judicis sumaríssims militars sense cap garantia o amb penes de presó o treballs forçats. La famosa basílica de Santa Cruz del Valle de los Caídos n’és un exemple ben palès. Tampoc –ni aleshores ni ara- l’Església ha demanat perdó oficialment per haver contribuït a la divisió d’un país i no haver fet res per la reconciliació. Aquests són pecats “d’omissió” que pesen i pesaran sempre sobre la jerarquia catòlica. Una de les imatges que més m’esborronen és la d’un grup de bisbes fent la salutació feixista. El mateix dictador entrava a les esglésies sota paŀli, com si fos el mateix Déu. Per això no puc entendre què pretén ara l’Església amb l’exaltació de les víctimes d’un bàndol, mentre segueix callant sobre les de l’altre, en les quals hi va tenir molt a veure. ¿Volen fer visible el seu poder mitjançant la presència pública –i victoriosa- en una societat que ells mateixos defineixen com a laica? No ho sé. Només sé que furgar en una ferida mal tancada no servirà perquè els que prediquen la reconciliació, el perdó i l’amor entre germans contribueixin ni aportin res perquè aquestes belles paraules siguin una realitat. Josep M. Carreras

Compartir

Deixa un comentari

L'Enquesta

T'atenen en català en els comerços on vas habitualment?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta