“Mirades”, o les mirades amb ànima de l’igualadí Miquel Solà Rossell

131

Carmel·la Planell
Filòloga, historiadora i fotògrafa

 

A la Biblioteca Central d’Igualada, aquests dies i fins al dia 31, l’exposició “Mirades”, de l’igualadí Miquel Solà Rossell; d’una manera molt personal, ens participa d’un extraordinari recorregut per diversos països del món, endemés de presentar-nos una sensible i molt sàvia visió d’un territori humà que –ell- s’ha fet seu amb aquesta àmplia col·lecció de fotografies capturades al decurs d’aquests viatges i estades, per terres tan llunyanes com: el Perú, l’Índia, l’Iran, la Xina, Cambodja…

Una mirada atenta a la seva exposició, en una visita guiada, ha estat la millor invitació a inserir-te per cada un d’aquests indrets i conèixer de prop a les persones que els representen, bo i compartint situacions viscudes, moments plens de sentiment i també anècdotes d’alguns curiosos episodis… Tot plegat, una oportuna ajuda a l’hora de poder o saber interpretar què és el que s’amaga darrere d’aquestes “mirades” tan ben capturades per la seva càmera.

Tanmateix, res com les seves paraules per a entendre la seva obra fotogràfica. Així, de primer, admetre una realitat: “El primer punt de partida d’un viatge és el moment en què comences a escollir un destí. Consultes i fas una lectura atenta de diferents guies de viatge i mapes de localització; i, d’acord amb el teu propi criteri, selecciones la destinació que més quadra amb les teves perspectives i els teus anhels. Per tant, és en aquest instant quan tens clar el destí i allò que se’n deriva de tot el procés fins arribar a l’indret en qüestió; i, aleshores s’esdevé el precís moment en què realment comença el viatge.”

I segueix: “Viatjar és posar la ment a zero i oblidar-se de la rutina diària. Descobrir i viure noves emocions, a més de conèixer ben a fons llocs i persones. Viatjar és obrir-te a mons diversos i contrastats, amb les seves singulars identitats. De retruc, el fet de viatjar ens fa més tolerants envers la pluralitat de cultures i formes de viure. I, en definitiva, viatjant i fotografiant -amb el més viu dels realismes- et fas teves totes aquelles impressions tan captivadores que et concedeixen les olors, els sons, la llum, els colors, etc.; seqüències que, al cap i a la fi, descansen en l’imaginari de cada fotografia.”

Emperò, al capdavall, una puntualització segresta les seves emocions: “De vegades, els viatges et fan mal, et deixen un regust amarg, una estranya sensació de culpabilitat quan a l’entorn de zones riques i determinats mercats, amb tota mena de productes i exquisideses, concorren infants oferint petits records a canvi de gairebé res … I aquest és el seu pa de cada dia! O bé, et trobes col·legis al cim d’una muntanya, construïts amb quatre pals i quatre pedres, teulat de llaunes i res més… Una llàstima!”.

Tot aquesta interiorització queda summament magnificada amb unes “Mirades” que traspuen la passió del Miquel pels gran recursos de l’univers fotogràfic; de fet una afició de tota la vida que ha conduit lluny de pautes i disciplines, tant des del àmbit temàtic com del tecnològic. “Els meus imperatius es mouen a partir de fotografiar allò que veig; la fotografia és com aquell diari que escrius segons els passos que fas”, -diu.