Metàfores de (i contra) la Independència – Francesc Ricart

M

A tothom li agrada fer metàfores. Una imatge literària val més que pàgines i pàgines de prosa retòrica o, si més no, és més econòmica. Metaforitzar sobre la Independència de Catalunya ha esdevingut per als espanyols gairebé un clàssic, o una obligació, i ja se sap que les obligacions et poden fer descarrilar. Una metàfora senzilla,  intel·ligible i intel·ligent, que els sobiranistes hem fet servir sovint ha estat la del matrimoni desavingut, de la conveniència de la separació entre dues persones quan no s’entenen i es fa difícil conviure de manera associada; un vídeo protagonitzat per una valenciana i un espanyol va tenir un gran èxit a la xarxa perquè era clar i pedagògic: allò assenyat, en arribar a l’evidència de la impossibilitat de continuar junts és la separació dels components. I, en bona lògica, cal fer una separació tan raonable i racional com sigui possible. Aquests dies el ministre Garcia Margallo  també ha volgut aportar una metàfora “de matrimonis” i li ha sortit un bunyol de metàfora, digne del Polònia.  “Si jo a vostè el convido a casa, s’hi instal·la i diu que vol la meva dona, si més no, n’haurem de parlar… ! I riu, i quan Garcia Margallo riu, vol reblar la metàfora, es nota que es metaforitza a sobre. Es nota que no sap què diu. Qui fa el paper de convidat? Qui està instal·lat on? Què vol dir ser propietari de la dona? Quin nivell senyor Margallo!, torni a les seves hipòtesis dels espais siderals que acolliran els catalans. L’única metàfora que fa  aquests senyor, i segurament no n’és conscient, és la de la seva figura quan, en tant que l’home d’Afers exteriors del govern espanyol, exerceix bona part de la feina en relació a Catalunya i, doncs, als catalans ja ens compta com d’”exteriors”. Gràcies, senyor Margallo. Tornant a les metàfores. Recordeu que la imatge més recurrent dels espanyols contra la nostra independència, com a bons colonitzadors,  ha estat la de la separació d’un membre del cos; Espanya és un cos sencer i Catalunya és una mà o un braç com a molt; no som ni el cap, ni una cama: una mà. La lliçó d’anatomia és prou contundent, a tots ens esgarrifa l’amputació d’un membre; altra cosa és -podem polemitzar els catalans- que perdre una mà pot ser una mesura dràstica i necessària per salvar un cos. De la mà perduda ja es veurà la capacitat de regeneració que té. Als espanyols, tanmateix, no els guanya ningú a metàfores històriques -volent o sense voler- malèvoles per als catalans; ara amb l’abdicació del rei Juan Carlos , hi ha qui ha recordat el consell del doctor Trueta perquè no posessin mai més el nom de Felip a qui hagués de pujar al tron espanyol per no fer “més mal” als catalans…, doncs, tassa de Felip VI! I, l’última, la coincidència del dia de l’entronització d’aquest Felip de Borbó amb el dia de 1707 en què l’anterior Felip Borbó va fer cremar Xàtiva, des d’aleshores dels socarrats, Són lliçons de memòria refinada que els espanyols ens volen regalar, com la de fer coincidir l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona amb el dia 26 de gener de 1939, “el mateix dia que l’any 1641 les tropes catalanes van derrotar els exèrcits castellans a la batalla de Montjuïc” (revista Sàpiens, gener 2014) quan la Guerra dels Segadors. Metàfora? Revenja! A Igualada, però, en un dia tan senyalat com és Sant Joan, no hi ha cap metàfora que faci ombra a l’arribada de la Flama del Canigó. El foc real -substancial- alimenta l’aspiració nacional dels Països Catalans. Les imatges i referents són nombrosos: la del foc purificador, renovador, la del foc que unifica la nació. Enguany a Igualada la potència simbòlica de l’encesa de la Flama encara ha estat més gran amb l’esforç sensacional de la colla d’organitzadors, amb els heroics portadors de la torxa des del mateix cim del Canigó que, aquest any 2014, fa més assequibles els versos del poeta. Ja les podeu fer ben altes les fogueres aquest any cal que brillin lluny i es vegin els focs d’aquest Sant Joan. Cal que es vegin de València, de Ponent i de Llevant… i en fareu també en la Serra perquè els vegin més enllà… i el crit d’una sola llengua s’alci dels llocs més distants omplint els aires encesos d’un clamor de Llibertat! Joan Maragall Francesc Ricart