Aquests dies, la sala – galeria d’art Nivell 46, un espai diàfan i acollidor, destinat a les creacions de diferents artistes d’Igualada i comarca, ens obre les portes, per a mostrar-nos un nou projecte de l’artista igualadina, Anna Carretero García; una exposició, una fantàstica col·lecció de làmines i teles emotivament pintades que, certament a hores d’ara, li concedeixen llum a aquesta primavera i ens descobreixen, de retruc, un pessic del neguit que aquesta dona -tota una artista- té ganes de compartir amb tots nosaltres.
Dues són les col·leccions d’olis i acrílics que ocupen i serveixen de reclam per a aquesta excepcional mostra pictòrica, un potent treball realitzat durant aquest últim any, al llarg del període de confinament, que tal i com subratlla l’autora ve representat per dos singulars episodis: un, “Mentre els carrers dormien”, tan explícit com el seu propi contingut; i l’altre, concebut com “Les finestres de la Natura”, estadi on l’autora avança en el seu procés creatiu per a explorar noves tècniques artístiques i nous formats de realització. Al seu torn, la mateixa presentació aplega algunes obres que posen de manifest el seu salt artístic cap al gran format, introduint-se així en el camp de la pintura mural. A propòsit d’aquests dos reclams, i com a complement a l’exposició, també hi ha incorporada una original i genuïna línia de fundes de coixí pintades a mà, peces en què s’observa el seguiment puntual de la pulsió i l’estil floral mostrat en aquestes “Les finestres de la Natura”.
Efectivament, en paraules de Carretero: “Aquest temps estrany de pandèmia, de restriccions i d’incertesa m’ha regalat temps, una oportunitat per treballar en el meu projecte, la pintura”. És a dir, la pintura a tothora present, una gran passió fruit d’una profunda inspiració i un no menys intens desenvolupament creatiu. Un cop més, i amb poques paraules, el procés pictòric que ara ens ocupa apunta a posar en valor la connexió existent entre Carretero i la Natura. I si unes paraules descriuen la palpitació d’aquest vincle, aquestes són: “La Natura, que de manera gairebé obstinada sembla perseguir-me, em sedueix i m’inspira dia rere dia a la vegada que m’allibera de sorolls externs i interns i em transporta per un univers de bellesa inimaginable, empenyent-me a això: a pintar-la “.
Aquest és l’incondicional repte de l’artista, quan a partir de l’acte de sentir-se captivada per la Natura necessita transmetre-la i comunicar-la visualment, i ho fa tal i com millor sap, a través de la pintura, amb un excel·lent domini de la tècnica i dels materials pictòrics, ja siguin el paper o la tela, o bé altres.
Després, qualsevol espectador amb la mirada atenta a les creacions de Carretero s’instal·la davant d’una bella pintura, producte del seva personal mirada a la Natura. Una mirada clara, plena de llum i color que resideixen en les seves pròpies i més sensibles figuracions.
Simultàniament, més enllà d’aquest àmbit temàtic, qualsevol observa aquella personal potestat tècnica que imprimeix a les obres una claredat en majúscules a més d’un atractiu i vistós aparador cromàtic, guanyant alhora terreny a uns recurrents traços i pinzellades capaços de crear una admirable successió de capes i relleus pictòrics.
El resultat és, doncs, tot una creació artística processada mentalment, gairebé de forma anticipada, que emana d’una exploració i transformació plàstica d’aquelles emocions que emergeixen anticipadament del seu interior després unes puntuals mirades a la Natura que li és més propera, la de la nostra comarca. Així, Carretero assenyala el batec d’alguns passos: “… la importància de mantenir la tonalitat d’una llum només intensificant el verd d’un paisatge, o bé el propòsit d’aconseguir el color atrevit d’una flor o el viu mosaic paisatgístic dels camps conreats”. Aquests passos i molts d’altres apunten a ser emocions enregistrades per a convertir-se en la primera espurna -l’inici- d’un quadre.
L’obra de Carretero és la seva manera artística de ser i de procedir, endemés de correspondre’s amb la seva sentida forma d’imaginar la vida i d’inventar universos ja siguin florals, amagats dins del paisatge, o bé impregnant les seves obres d’atmosferes oníriques o irreals. Al cap i a la fi, a través de tota aquesta creació pictòrica, s’endevina, més enllà d’un esperit intuïtiu, una evolució artística sustentada en una màgia i una sensibilitat que no fa difícil de pressuposar que l’autora se senti plenament connectada amb el present. I, al capdavall, Carretero ens ratifica tot un enunciat que –actualment- ja ens és prou comú: “Hi ha un abans i un després de la Covid”. I, ella vol trobar-se amb aquest nou després, una nova albada i una nova manera de viure.
A mode de gratitud, Carretero no vol passar per alt el treball d’unes persones que han contribuït a donar sentit a aquesta exposició. Les làmpades rústiques de Pep Tort, els mobles naturals reciclats de Marc Monsó i els motius florals de Cristina Lladó.
