A Espanya, i des del temps de la Inquisició, quan l’estat t’acusa per pensar diferent, de primer redacten la sentència i després fan el judici. Val a dir que en alguns moments de la Història d’Espanya això no ha estat així, però sempre, en moments de tensió, l’estat es defensa aplicant a la seva manera el dret. Escric història en majúscula perquè en aquest cas no es una història en genèric, sinó la història oficial d’Espanya. I quan es tracta de règims militars o en contra de Catalunya, aquesta forma de procedir –escriure la sentència i després fer el judici a mida- és més que evident i la història de Catalunya, n’és plena d’exemples. El cas del president Companys n’és segurament la mostra més evident. Una sentència per cert, que no ha estat anul·lada vuit dècades després.
Això ve a tombs veient el desastre en què s’ha convertit el judici farsa que s’està fent al Tribunal Supremo on no es respecten els drets dels acusats, sotmesos a jornades maratonianes amb petits períodes de descans que no els permeten preparar la jornada següent. On veiem uns testimonis que no es corresponen a la realitat ni, en alguns casos, han estat obtinguts per les vies legals previstes a la LECRIM.
Estem veient com fiscalia, especialment la fiscal, apunta als testimonis les respostes que vol obtenir (deu ser allò que deia en Fernández Diaz: ésto te lo afina el fiscal) sense que el presidente de Sala faci els advertiments preceptius.
Aquesta setmana, després de veure la “testifical” de M.Rajoy i SS de Santamaria trufada de mentides i quan ens semblava que ho havíem vist tot, s’ha produït el testimoni de qui va ser Delegado del Gobierno en Catalunya, l’inefable Enric Millo.
És tant el deliri anticatalà, és tant l’odi que els té als presos polítics catalans, que en el seu afany per justificar una violència que només existeix a la ment dels acusadors, va arribar a denunciar l’ús d’armes per part dels pacífics votants de l’U d’octubre. Armes tan insòlites com un pot de Fairy “que provoca la caída de los agentes para que sean pateados en la cabeza”.
Fins ara, ingenu de mi, havia pensat que això del Tribunal Supremo era un organisme seriós, un temple del dret, on els ciutadans injustament tractats pels tribunals inferiors, podien acudir en busca de justícia i reparació. Doncs no. A causa de personatges com Millo, SS, M.Rajoy i altres congèneres, és la suprema mentida feta llei.
Com deia un destacat socialista al principi del procés: “El estado está dispuesto a pagar la factura de la represión contra el independentismo”. Estan deixant les institucions del país fetes una ruïna i tot per a justificar el que és injustificable. Coses de l’estat borbònic.
Jaume Singla
