19.8 C
Igualada
Dimarts, setembre 22, 2020

Memòries de Festa Major: La Moixiganga d’Igualada

Al Diari d’Igualada del 23 d’abril del 1934 hem trobat un article escrit per en Ramon Pipó Graells que sota el títol “La Moixiganga”, a través d’una entrevista fa esment a les típiques construccions que en èpoques anteriors es duien a terme, que posteriorment es va perdre, i que de les quals ve l’actual nom de la colla castellera igualadina, els Moixiganguers. Pel seu interès per saber com era la Moixiganga, en reproduïm algunes de les parts:
“Dels diferents actes, balls i festes que s’organitzen per a celebrar la Festa Major a la nostra ciutat, res hi ha que ompli tant com la típica Moixiganga. Sense el só vibrant dels gralls, que amb veu tremolosa ens anuncien que l’espedat ha arribat al seu cim, sembla que la Festa Major no sia completa. S’hi troba a mancar quelcom que deixa un buit que res no pot arribar a omplir.

En la diada de Sant Bartomeu, qui no ha anat a la Plaça del Blat, al migdia, a la sortida d’Ofici, per tal d’admirar uns homes que amb la màxima lleugeresa saben construir bells espedats, gràcils castells i torres reforçades ?
Bateguen allí d’emoció els cors quan l’espedat va enfilant-se i es sent una alegria general, que s’exterioritza amb forts aplaudiments, quan en arribar el nen al cim, senyala amb el braç estés que l’obra és coronada.

I és que els igualadins, la senten la Moixiganga, s’hi emocionen, la viuen. Oi més, els qui es recorden d’uns pocs anys enrera, quan la Moixiganga era cosa nostra i no els Xiquets de Valls d’ara, quan eren igualadins els que aixecaven els espedats i torres i també veïns de casa nostra els que tocaven les gralles i els timbals. Llavors era cosa més nostra i no tenia aquest aire d’ atracció d’ara. Hi havia rivalitats, competència i sobretot gent que hi dedicava un esforç, causa sempre important per a sentir estimació a una obra.
Fa pocs dies tinguérem’ ocasió de parlar amb un casteller de la colla vella, la clàssica i la més igualadina. Amb quin calor i emoció ens parlava aquell home dels seus companys, del seu cap de colla, del què havien arribat a fer! (…)”

“La colla més important era la vella, que capitanejava el Traguetes. Al fundar-se la colla nova, que tenien per capdavanter al Manacus, va pendre’ns uns quants(…)”
“Cada any sortíem per la Festa Major, i com que eren seguits en els assaigs, el públic prenia part en nostre entusiasme, i quan un espedat sortia ben reeixit, sentia la mateixa emoció que els de la colla. Això feia que per part nostra hi poséssim tota la voluntat, que els igualadins tots sabien agrair-la(…)”

“En els temps millors, l’espedat de cinc es treia perfectament, i la torra, de sis. Recordo que un any vàrem posar-nos al cap el fer la torre de set a l’Ajuntament, però amb tot i la bona voluntat no fou possible treure-la. El castell també el fèiem de sis (…)”
“També eren igualadins els timbalers i els grallaires. Com a timbalers s’havien distingit els Pelfort i grallaires els Pelfort i Xamallet, pare i fill.”
“No és pas la meva intenció desacreditar els Xiquets de Valls, reconec la seva destresa, però la Moxiganga d’Igualada tenia un regust més nostre. A més ens presentàvem més bé”.
“La nostra abillamenta era bonica, escaient. Portàvem sabatilles de color blau; mitja virolada, pantalons blancs, faixa vermella, camisa blanca, planxada, a la vigília i fins a la sortida d’Ofici. Després era canviada per una de color ; mocador de seda posat al cap, amb la màxima competència, per tal de veure qui podria portar-lo més bonic.

Aquest vestit anava completat amb la clàssica faldilleta, estil bastoners, que acabava de donar-li tota la gracilitat. Els vestits cada u se’ls pagava, a excepció dels nois, set o vuit, que els pagava la colla. També eren propietat de la colla les faldilletes.”
“Nosaltres no ens limitàvem a la construcció d’espedats, torres i castells; sabíem donar-hi un retoc tot poètic. Així, per exemple, a la vigília, en sortir de Ca la Ciutat, anàvem a casa el batlle, i allí féiem el què se’n deia l’entrada, que era un ball rítmic, amb torxes, en el qual prenia part tota la colla. A més construíem els Misteris. Representàvem tots els passos del Rosari dits misteris. Durant la Processó, constantment hi havia un misteri aixecat, ja que abans de desfer l’un ja es construïa l’altre. També aquests misteris es feien a la vigília, en les visites que s’acostumaven a fer als regidors.

“La Moxiganga, ball clàssic igualadí, va morir per manca de protecció per part de l’Ajuntament. Uns anys ens regatejava la subvenció, altres la negava rodonament, i llavors la colla no podia sortir. Amb la falta del que constituïa el principal estímul, que era l’exhibir-se per la Festa Major, la colla anà perdent força, fins que va desfer-se”.

Compartir

Més notícies

Últimes notícies

El Zoom rep més de 120 propostes realitzades durant el confinament

El Zoom Festival, el Festival Internacional de Continguts Audiovisuals de Catalunya, ha rebut més de 120 propostes audiovisuals creades durant els mesos de confinament....

L’Igualada Femení HCP tanca la pretemporada amb victòria

L'Igualada Femení HCP debutaran aquest proper cap de setmana a l'OkLiga, a Les Comes, contra tot un HC Palau, després de guanyar clarament al...

ERC critica les “polítiques de pa i circ” dels anys de mandat de Castells

Esquerra Republicana fa un crit d’alerta davant la situació actual que està vivint Igualada. El portaveu del grup municipal a Igualada, Enric Conill, considera...

El Taller Àuria rep la Creu de Sant Jordi al Palau de la Generalitat

Aquest dilluns el president de la Generalitat, Quim Torra, i la consellera de Cultura, Àngels Ponsa, han entregat la Creu de Sant Jordi a...

Alumnes d’arquitectura preparen projectes per reconvertir el centre de Castellolí

Uns dels grans projectes de l’equip de govern de Castellolí per aquesta legislatura és la transformació de l’Avinguda de la Unió (l’antiga N-II) en...
Compartir