El passat 19 de juny, a la Biblioteca Central d’Igualada, en un acte públic però carregat d’intimisme, va ser presentada la darrera obra de l’Anna Vila i Badia, Los hijos diferentes. De la madurez a su fin, de Narcea Ediciones; un relat del tot testimonial -de no més de cent trenta pàgines- sobre els últims passos de convivència amb la seva filla Sandra, en què l’autora, des d’un format de conversa, va comptar amb l’acompanyament de qui havia estat la seva parella, Feliu Formosa, i de l’escriptora i amiga Maria Enrich.
D’antuvi, val a dir que, amb aquest llibre es tanca un cicle transcendental en la vida de Vila, atès que es dona per acabada la trilogia sobre el recorregut vital de la Sandra; una exposició commovedora que testimonia les vides compartides entre l’autora i la seva filla, un prodigiós itinerari, al cap i a la fi, anteriorment presentat en obres com: Tengo una hija deficiente i Los hijos diferentes crecen.
La presentació de l’obra, dissenyada des d’un tracte especialment familiar, no absent de seqüències francament corprenedores i alguns tics d’humor que regalaven els somriures del públic, va anar magistralment encaminada a participar-nos d’un extraordinari contingut on, amb una narrativa plana, amable i summament emotiva, l’autora, a part de qüestionar-se més d’una vegada com el sistema atén o desatén les demandes de determinats quadres familiars, ens obre les portes a tots els racons de casa seva per a compartir-nos les darreres dècades de la vida de la seva filla, afectada d’una paràlisi cerebral i una hemiplegia, a més d’una afecció de sordesa, que va discapacitar-la -en el seu recorregut vital- bo i impedint-la del gaudi d’una vida plena.
Certament, aquesta tercera realització literària ens situa una vegada més davant de la més complexa i àrdua quotidianitat viscudes entre mare i filla, àdhuc els més propers; tota una pertinença mútua que ens convoca a descobrir l’etapa adulta de la Sandra -al costat de la mare- fins al moment en què se’n va anar.
Així, lluny de qualsevol dramatisme, amb aquesta última entrega, assistim a una confessió en què l’autora es despulla per a parlar-nos de diferents situacions del dia a dia de la Sandra: els seus problemes de salut, les afeccions gastrointestinals, la determinació rotunda a no tornar a l’escola, el fet de deixar el pis tutelat, els estadis de frustració, les conductes contradictòries o de negació a veure determinades realitats, les enrabiades, les gelosies. Però també les hores alegres, els dies feliços -tal i com s’esmenten, en un dels capítols- que havia passat la Sandra a la platja d’Altafulla, sobretot quan posava en pràctica el seu incommensurable talent artístic, tot donant peu a una llarga història acolorint les pedres, una història, seqüencialment fotografiada, que la mare va saber conduir amb encert. D’aquells dies data l’extensa producció de pedretes pintades i presentades en diferents edicions de la fira d’artesania d’Altafulla; una creació artística de la qual en va sortir el llibre La pedra insòlita; una obra més de Vila en què, per primera vegada, la Sandra serà reconeguda no com una nena deficient sinó com tota una artista.
Una honestedat i respecte absolut envers la vida, se sumen a fer possible que aquesta transparència vivencial de l’autora pugui ser una mena de guia per a què, realment, transcendeixi aquest testimoniatge tan humà i ple d’amor; i, per descomptat en el sentit d’entendre i dimensionar l’excepcional trajectòria protagonitzada per la Sandra fins al moment en què, la mateixa obra ens acompanya cap al seu final. Un moment, per cert, desitjat per la mare que es produís amb anterioritat a fi que la mateixa la Sandra mai no se n’hagués d’anar sola. Definitivament, i per sort, aquest moment va poder ser aquell moment en què la mare també la va deixar marxar.
Tot plegat, més enllà del relat d’unes vides viscudes amb una comunicació incansablement permanent, el llibre ens suggereix una profunda reflexió sobre l’assistència als éssers estimats, l’atenció i la cura incondicional -a tothora des del respecte a les decisions i disposicions de l’altre- a més d’una ferma voluntat de combatre qualsevol adversitat, essent alhora una magnífica oportunitat per posar en relleu un creixement mutu i compartit, en qualsevol cas gràcies a l’immens poder generador de vida de l’amor.
Al capdavall, no cal ni dir que l’obra, a més d’estar conduïda amb una admirable pedagogia per explicar tanta vida, incorpora de retruc una inestimable manifestació de gratitud -per part de Vila- a totes les persones que l’han acompanyada en aquest llarg caminar per la vida i la mort de la Sandra.
Després, ens quedem amb els millors auguris perquè l’Anna Vila i Badia pugui gaudir en plenitud de nous episodis de vida.
