“Luxleaks” – Pere Prat

"

Tres-centes quaranta grans multinacionals s’han estalviat milions d’euros en impostos mercès a acords amb les autoritats. Marques estrelles de l’economia com Apple, Amazon, Verizon, AIG, Heinz, Pepsi, IKEA, Burberry, British American Tobacco, McGraw-Hill i la majoria de la banca, han aparegut en el dossier de més de 25.000 pàgines elaborades per l’agrupació de periodistes ICIJ i grans mitjans entre els quals hi ha els periòdics The Guardian al Regne Unit, le Süddeutsche Zeitung a Alemanya, l’Asahi Shimbun del Japó, Le Monde a França i la televisió pública canadenca CBC.   Feia mesos que Luxemburg, Irlanda i Holanda estaven al cor de la polèmica pels avantatges acordats a qui es radicaven al seu territori. L’OCDE i la CE feien pressió, per considerar que eren legals, però nocius. Però no s’avançava gens. Fins que la cerca de la premsa lliure ha posat damunt la taula els documents que demostren com Luxemburg feia els “tax rulings” (literalment reescriptures fiscals) que són “impostos a mida”. I s’ha evidenciat com determinades empreses negocien directament amb el govern què han de pagar, a canvi de crear una holding o una filial a Luxemburg -on hi havia uns pocs empleats- i transferir-hi els beneficis generats en altres països. D’aquesta manera gairebé no paguen impostos. O si en paguen, són molt inferiors a la resta de països de l’entorn. I el que és pitjor, aquests acords s’havien de mantenir secrets. Ni s’informava, ni es comunicaven a la resta d’estats europeus. I tots els ara destapats es van signar durant els anys 2002-2010 quan era president Jean Paul Junkers, l’home que avui presideix la CE i comissari d’economia el socialista Joaquin Almunia. El 2012 la BBC i France 2 van fer ja unes emissions parlant del tema. Tots els acords havien estat tramitats per PWC Coopers, KPMG, Ernst & Young i Deloitte, fins que les autoritats tributàries estampaven el seu segell sobre el document de l’impost al costat del de l’auditoria. I els acords eren vàlids per un període de cinc anys. I ara PWC, per no ser acusada de descobrir “el secret”, ha denunciat que li han robat la documentació. I les quatre insisteixen dient que “No hem fet res fora de la legalitat. La llei de Luxemburg permet explotar al límit el marc oficial, i nosaltres ho hem fet per beneficiar fiscalment els nostres clients”. I per esbrinar si això són “ajudes il·legals a les empreses”, Brussel·les ha obert una investigació. Però Luxemburg defensarà aquest model. I tenen el dret de vetar lleis que posin en risc les prop de 10.000 persones que treballen en aquest circuit. Per això Pierre Gramegna, ministre de finances del Gran Ducat, diu que “els tax rulings són part del nostre patrimoni i volem mantenir-les per assegurar la competitivitat del nostre país”. Lluny queden aquells anys on el país era un gran centre siderúrgic. Avui el model s’ha blindat per fer gairebé impossible que es toqui res. Van haver d’admetre l’aixecament del secret bancari el 2017. I ho van fer a contracor, perquè diuen que “ja han fet grans esforços en el camp del blanqueig del capital dels particulars…” I volen mantenir els sucosos ingressos que vénen de les empreses. Però els ciutadans europeus ja estan tips de formats que són legals, però abusius i socialment injustos. I més en països com Catalunya i Espanya, que estan molt endeutades i amb un atur que afecta a un de cada quatre ciutadans, a qui se’ls demana que suportin la major part de l’ajust. Que han de pagar més, per menys serveis i que veuen créixer la misèria i la pobresa arreu. Els desnonats i els que queden a la marginalitat, veuen com els poderosos de sempre fan els milions a cabassades sense passar per la guixeta d’Hisenda. I ja n’estan tips. A Europa moviments socials com Sivitza o Podemos es van articulant per fer front a tanta impunitat i fatxenderia. I després hi haurà qui es queixarà de l’esfondrament d’un model que abans era el de tots i que ara només és d’uns pocs que imposen les seves lleis a la resta. Pere Prat