Un article de
Redacció
El periòdic comarcal líder de l'Anoia des del 1982.
8 de febrer de 2016

L’olla de cabró

Un article de
Redacció

Algú de pes, pas i pèl se m’ha mostrat incrèdul insinuant poc probable que Catalunya, el Principat i l’Aran, pugui recobrar la situació de normalitat institucional i control de la gestió pública política, econòmica social i cultural, desitjable en tota comunitat que s’aprecia com a tal. El subjecte, hom, no sap que aquest fet, aquest desig, aquesta voluntat, no prescriu mai i que preval a qualsevol obligació forçada injusta i descerebrada, com ho és, que un territori ocupat hagi de mantenir i abastir de diner públic tot un altre territori. Imposició que ja sigui per càstig i providència reial, absurditat divina o de colons escombrant cap a casa, ni és justa en democràcia, ni ho vol ningú per sentit comú. Certament que nosaltres en els darrers tres segles hem estat depurats, menystinguts, assetjats, controlats, espiats, assassinats en guerres o induïts al suïcidi en diferents moments d’aquesta tràgica i rabiüda ocupació feixista de tall racista contra la natural població catalana. Hem patit maltractament psicològic, deformació i ocultació educativa i informativa, tergiversació i apropiació de fets. Causant tot plegat que avui tinguem una part de la ciutadania del nostre país que pateix la síndrome d’Estocolm, al marge, es clar, de certs clans familiars i grups polítics unionistes que fan prevaldre els seus interessos personals idolatrant i fent seguidisme i llepes a un poder que ens vol súbdits obedients i dòcils i un nombrós col·lectiu, desarrelat de la realitat catalana i desnaturalitzat de la seva identitat, que viu la fantasia de la supremacia desculturitzant espanyola, telehipnotitzat. És evident doncs que la nostra normalitat, el maneig dels recursos públics allà on es generen passa per recuperar la independència. Eina amb la qual podrem prevenir i minimitzar pobresa, exclusió social, barriades polvorí i gent de sang i mal, dotant-nos de serveis de proximitat i garantint als desfavorits una renda mínima digna. Aquest és l’objectiu: benestar. I l’única manera és treure’ns el mort de sobre. D’alliberar-nos d’una dependència externa, d’un concepte d’Estat absolutista asfixiant i extenuant que no només ens empobreix i obliga a una solidaritat infinita desmesurada, sinó que com veiem en les seus mitjans de comunicació i les xarxes social, ens odia cada dia.

En una Catalunya independent equilibrarem amb facilitat ingressos i despesa en consonància amb la pròpia dinàmica comercial i capacitat turística i empresarial. Ens haurem de reconèixer i estimar i no serà gens fàcil amb el llast de tants i tants anys implementant-nos: 1) que la solidaritat unidireccional catalana és de bones persones. Pocavergonyes. 2) que mantenir un estat de funcionaris amb totes les estructures centralitzades en una ciutat gira-sol és el millor model. Espavilats, sobretot ubicant en un mateix indret milers de funcionaris quin sou públic alhora reverteix allà mateix. 3) que és normal la substitució lingüística, canviar noms i símbols nacionals. Etnocidi en diu la ciència. 4) que malversar el diner de les recaptacions és bé general. Sí: llavor d’apropiació, de comissions i d’embetumar . 5) que és assenyat pagar Institutos Cervantes per tot el planeta Terra en comptes de promoure coneixement ciència i saber en el sí de l’Estat. Supremacisme i nacionalisme extrem. 6) que és millor dispensar armament i equipament de guerra que combatre la pobresa, la precarietat laboral o instruir els súbdits en el respecte a la diversitat cultural i el tracte amable dels pobres animals de banyes, que quan no els espaden a plaça, els empaiten amb foc i llances. Fanatisme militar i salvatgisme. Sens dubte, llista interminable en un regne de corcs i vividors quines arrels i bàrbares lleis els duu a carregar-se cultures originaries i patrimonis aliens devorant i escurant llurs recursos, quan no amb galions quan no amb trens i avions.

Però jo no vull convèncer de res a ningú, ja que el ningú és tant important com el jo, només exposo per llevar prejudicis, benes i boires. Broma que amaga altres paisatges camins i dreceres; ombres, tenebres, foscors i negrors que menen vers equivocats vials i cardinals; pors que fan de qualsevol individu un ostatge submís dependent i sotmès. Qualsevol descregut pot concloure, però, si consulta la relació, reconeguda per Nacions Unides, d’Estats, regions i àrees de sobirania especial on s’observa que Catalunya té per sota seu més de 140 països i comunitats amb menys de 7 milions i mig d’habitants. Espais polítics i administratius sobirans i sobradament independents: Dinamarca, Eslovàquia, Finlàndia, Emirats Àrabs Units, Noruega, Croàcia, Irlanda, Letònia, Eslovènia, Israel, Sèrbia, Bulgària, Kosovo, Xipre, Andorra, …, vaja que qui dubta sobre la viabilitat d’una república catalana, sigui dels de la pela o sigui dels pelats, és que o bé no ha viatjat prou, llegeix poc o malviu en la por permanent i el subconscient que el fa cec perifèric i ortopèdic. Al món només hi ha unes 90 comunitats amb més de 7,5 milions d’habitants respecte de Catalunya i en la franja de població similar a la del Principat hi trobem països com Suïssa, Àustria, Suècia. En tot cas podem dubtar del full de ruta, de la manera d’enforcar i prioritzar, de si es va massa ràpid o massa lent, però cap persona racional i lliure de fantasies patriòtiques dubtarà de la possibilitat de que esdevinguem, dins l’ordre internacional, un Estat de probitat net i responsable. Davant la il·lusió empenta i bondat dels catalans, tot apunta que sense el llast el desordre i la irresponsabilitat dels de ponent, la nova república assoliria en pocs anys uns estadis de benestar, atur, salari mínim i pensions, a l’alçada dels països similars. Sens dubte que en una Catalunya independent, la posada en marxa de les estructures d’Estat serà un revulsiu pel què fa a necessitats de treballadors, especialistes, tècnics i contractació de serveis estatals. Es calcula que la taxa d’aturats s’acostaria més a nivell d’Europa que d’estopa. És l’hora que l’olla de cabró deixi d’alimentar picabrots i paràsits.

MANEL RAMONEDA

T'ha semblat interessant? Comparteix l'article amb els teus contactes!

Més noticies

Portada: Cap de setmana d’intensa activitat nadalenca a Igualada i comarca

12 de desembre de 2024

Els estralls pel vent, promeses de Monbus i el Trobations entren al repàs de la setmana

12 de desembre de 2024

La Sant Silvestre vilanovina escalfa motors per al seu 25è aniversari

12 de desembre de 2024
Et recomanem×