Jaume Singla
Em costa molt votar a candidats que no hagi pogut llegir. Em refereixo a persones que –abans d’arribar al càrrec- hagin plasmat en un llibre el seu ideari. Recalco aquest abans d’arribar al càrrec, perquè hi ha polítics que és quan es retiren que escriuen les seves memòries. En aquest cas no em serveixen de gaire, ja que tracten de blanquejar i justificar la seva actuació passada.
Això m’ha passat amb les memòries de José Maria Aznar i amb les de M. Rajoy. Les primeres són autènticament insofribles (el “negre” que les hi va escriure es dedicà a fer-li la pilota descaradament) i encara més quan saps que el grup Planeta li va pagar a l’expresident 900.000 euros per l’obra. Les de Rajoy són un compendi de mentides, mitges veritats i textos propagandístics del PP, per la qual cosa són una pèrdua de temps.
En aquesta referència a expresidents no hi he posat a Jordi Pujol i no pas perquè en les seves memòries no faci l’intent de blanquejar la seva gestió al davant de la Generalitat durant 23 anys, sinó perquè Pujol abans d’accedir al càrrec de President ja havia escrit molt. Per tant, qui el volgués votar podia conèixer perfectament el seu pensament polític. Un pensament en què puc estar d’acord en moltes coses, tot i que ell fos banquer i jo –quan el vaig conèixer- era blanquer. Posteriorment quan ell ja era expresident i va deixar anar la bomba de les seves irregularitats fiscals em va caure de concepte, però reconec que la seva visió de Catalunya, és infinitament més positiva de la que li conec a personatgets com Iceta, Zaragoza, Colau, Rivera o Arrimadas que tot el que manifesten són discursos més o menys insultants i abrandats, bastits únicament amb consignes de màrqueting polític.
A mi el que m’agrada és llegir el pensament mes íntim i personal dels que aspiren a governar un país, una comunitat o un municipi. I la millor forma de fer-ho és en la calma de repassar les pàgines d’un –o diversos- llibres. Un polític de futur hauria de plasmar el seu ideari en una obra sobre la qual la societat pugui reflexionar i, en llegir-lo, conèixer-lo millor. Això és el que faig amb tots els llibres que escriuen els presos polítics catalans.
A la meva biblioteca, però, no n’hi trobareu gaires de llibres de Puigdemont, Romeva, Junqueras, Forn, Cuixart…. perquè un cop llegits els he deixat a altres persones que els pot interessar llegir-los. Al capdavall com diu la dita: els llibres són com els paraigües, perquè funcionin els has d’obrir.
Des de fa anys que només voto a candidats que he pogut llegir més enllà de l’entrevista de campanya electoral. Si no l’he pogut llegir i rellegir, no el votaré ni per a alcalde, ni per a president. I si tots els càrrecs institucionals de Catalunya escrivissin amb regularitat, ens podríem estalviar onerosos gabinets de comunicació i campanyes de màrqueting que són publicitat enganyosa.
