L’Hospital d’Igualada, pioner en el tractament de la “malaltia silenciosa del segle XXI”: l’osteoporosi

216

Jordi Puiggròs

Caure és fàcil. Li pot passar a qualsevol. Els més joves s’aixequen amb relativa rapidesa i, habitualment, no passa d’una anècdota, per més dolorosa que sigui. Però a partir d’una edat les coses es compliquen. Molt més del que ens pensem. Una simple caiguda, tonta, pot conduir-te a la mort. Sí, així de cru i de real. I les fractures, sobretot les de maluc i especialment a les dones, maten cada any més que malalties molt conegudes. I infinitament molt més, però molt més, que el maleït coronavirus.

Li diuen “la malaltia silenciosa”, i amb tota la raó. Apareix quan menys te l’esperes, i llavors recordes aquella caiguda, de fa mesos, que semblava que no passaria d’allí… La fragilitat òssia, el que es coneix com osteoporosi, porta de corcoll a la comunitat mèdica. És motiu de debat i d’anàlisi a les taules on es decideix el camí de la medicina i el control de la salut. Afortunadament, hi ha solucions encaminades a tractar el problema. I amb èxit.

A l’Hospital d’Igualada, hi ha una unitat que ha estat considerada la millor d’Espanya, sobretot a l’hora de formar professionals que es vulguin dedicar a tractar les fractures osteoporòtiques.

Les caigudes de la gent gran amaguen, en ocasions, una malaltia que pot ser letal si no es tracta bé.

El comitè científic del projecte “FLS Excellence” va triar el nostre hospital d’entre deu de tot Espanya com el més i millor preparat. Al capdavant hi el Dr. Enric Duaso, director de servei de l’Àrea Sociosanitària del Consorci Sanitari de l’Anoia. Hem parlat amb ell per obrir-nos els ulls a un problema que hi és, i que no podem oblidar.

Com és que l’Hospital d’Igualada és referent en la lluita contra l’osteoporosi?
El que no entenc és perquè no va ser abans així. La caiguda amb conseqüències és la quarta causa de mortalitat a nivell mundial. A mesura que va envellint la població, més encara. Per això li diuen l’epidèmia silenciosa del segle XXI. És la que més mortalitat i discapacitat generarà en aquest segle. És més prevalent que els càncers d’ovari i mama, junts. Comença a partir dels 55-60 anys, però després és molt prevalent per sobre dels 80.

Com es detecta, aquesta malaltia?
L’exemple més fàcil és aquest. Tens una fractura, entre 55 i 60 anys, perquè has caigut a peu pla. Normalment, quan passa això, i no es tracta d’un accident, ja es diu que ha succeït per fragilitat òssia.

A partir d’aquí, hi ha un risc imminent d’una nova fractura. Això vol dir que pots tornar-te a trencar entre un i cinc anys després de la primera fractura, sobretot en el primer any. Quan un cau i té una fractura, el primer que ha de fer és sotmetre’s a l’Atenció Aguda. Si et trenques el canell, te’l reduiran i et posaran un guix. Si et trenques el maluc, t’operaran. Però igualment has de saber què tens un risc imminent de tornar a tenir una fractura.
Per tant, aquí és quan jo haig de veure què hi ha darrere d’aquesta primera fractura per evitar que no torni a haver-n’hi una altra. Gairebé sempre em trobaré que, o bé existeix un problema d’osteoporosi, o bé quelcom està provocant les caigudes.

Quin tipus de tractament es fa?
En ambdós casos, s’han de veure els medicaments i les patologies que poden provocar aquestes caigudes, o bé osteoporosi. Al final, hi ha un diagnòstic de les dues situacions, i es posa un tractament. Si funciona, el que estem aconseguint és reduir aquest risc imminent de nova fractura que et deia abans. Si no es fa això, hi haurà fractura. Per exemple, fractura distal de radi, posa cap als 60 anys. Després, a la dècada següent, apareix una fractura vertebral. Si no s’atura això, es va multiplicant cada vegada més.

El Dr. Enric Duaso és el director de servei de l’Àrea Sociosanitària del Consorci Sanitari de l’Anoia.

Finalment, cap als 80 anys, tot plegat condueix a la fractura de maluc (cadera). Si no es fa el que explicava abans per intentar parar-ho, s’acabarà amb això. Aquesta fractura és la que té més mortalitat, més discapacitant, i que més genera que les persones acabin en residències. El 5% dels que tenen fractura de maluc es moren a l’Hospital. Si tot va més o menys bé, a l’any d’haver tingut la fractura de maluc, el 27% han mort. És evident, doncs, que l’objectiu és intentar reduir el màxim possible aquest percentatge de fractures de maluc.

Aquestes xifres que dius també es poden situar a l’Anoia?
Sí. Tenim a l’Anoia uns 120.000 habitants, i es produeixen unes 140 fractures de maluc cada any. Per les quals, 4 persones es moriran a l’Hospital, i una trentena perdran la vida en el primer any. I això es pot reduir fent aquesta intervenció.

Com pot ser que passi, això? És a dir, quan un avi entra en un Hospital perquè s’ha trencat algun os, no s’hauria d’activar ja un protocol per evitar que acabi, tard o d’hora, trencant-se el maluc?
Quan m’has preguntat per què érem pioners en aquest tractament, és perquè abans només es feia l’Atenció Aguda. No s’avançava més. Una persona es trencava el canell, li posaven un guix, i ja està. Ningú no es preocupava per cap factor més, per conèixer què hi havia al darrere d’aquella fractura. Era també un tema social, o cultural. Era normal entrebancar-se, caure i trencar-se el canell. Es posava al diagnòstic “caiguda casual”, i es considerava quelcom habitual. És amb el temps que s’ha anat veient que no era tan casual, ni era tan normal. Potser aquell avi es prenia una pila de medicaments que li treien reflexes i per això queia. I potser també tenia una malaltia que li treia força muscular. I això es podia millorar, però no es mirava. Era un avi que havia caigut. Normal.

Imatge d’osteoporosi.

Avui dia no tenim la mateixa alimentació, ni els mateixos costums, que fa 50 anys. Per què continuem tenint, doncs, els ossos tan febles? Per què fallen tant d’hora, si en canvi, per les millores que hi ha hagut, podem viure més anys?
Des que naixem, fins més o menys els 20 anys d’edat, hi ha el que anomenem el pic de massa òssia. És a dir, tots aquells hàbits saludables, i la ingesta de proteïnes i de requisits càlcics que fan falta, ens produiran un pic determinat. Depèn d’això, dels hàbits, de l’exercici, de la genètica també. Habitualment hi ha qui diu d’això “tenir molta ossada”. Penseu que els ossos van experimentant canvis al llarg dels anys, es desfan i fan constantment. Aquest pic és importantíssim, perquè, en el cas de les dones, quan arriba la menopausa, apareix un factor hormonal que fa que es destrueixi més os, i en canvi se’n faci menys de nou. Doncs si resulta que si tu tens un pic molt alt, entraràs amb osteoporosi més tard. Com que ara vivim més anys, passa el mateix amb els homes, a partir dels 70 anys.
A mesura que va envellint la població, com que ens trobarem que es va destruint més os, que formant-se’n de nou, serà una malaltia que apareixerà sí o sí.

Quanta gent ha passat ja per aquest servei nou de l’Hospital? Heu pogut ja avaluar l’èxit?
Quan vam començar al 2010, ja hi havia un informe de la Fundació Internacional d’Osteoporosi que demanava que féssim intervenció per evitar el màxim les fractures de maluc. Llavors ja vèiem que, de totes les persones que havien tingut la fractura, almenys la meitat ja n’havien tingut alguna més, i això afectava el 16% de la població.
El 2018, vuit anys després de que vam començar, de totes les persones que s’havien trencat el maluc, tenim una adherència al tractament del 70%, segons dades del Servei Català de la Salut. Podem reduir fins a un 40% el risc de fractura. Estem al damunt de tot el llistat d’hospitals. És bestial haver aconseguit això.

“Legalitzar l’eutanàsia és excel.lent”

El Dr. Enric Duaso és responsable de l’àrea sociosanitària de l’Hospital, per on cada dia passa molta gent gran. Alguns d’ells acaben allí la seva vida, no tots de la manera que havien esperat. Com a tot arreu, a voltes hi ha condicions que conviden seriosament a la reflexió, i obren vells debats com el de l’eutanàsia, molt d’actualitat perquè el Congrés de Diputats ha iniciat recentment el camí per a la seva legalització definitiva.

El Dr. Duaso se’n mostra molt a favor. Explica que “entre atenció pal·liativa i eutanàsia la línia és difícil. Per la meva forma de pensar legalitzar-la és excel·lent. Cal posar-ho dins d’un marc on es faci un protocol clar i concret, per a aquelles persones que tinguin una malaltia crònica, evolutiva, discapacitant i amb total dependència”.

Duaso afegeix que “el fet que puguin decidir fins allà on vulguin arribar em sembla molt bé. Ho voldria per mi, donat el cas. Sempre s’ha de preservar la voluntat de la persona que ho demana, i no de l’entorn. Jo no puc decidir per ningú. A nivell de col·lectiu mèdic, es prendrà una decisió col·lectiva, però cadascú actuarà en funció del seu codi ètic o religiós. Passarà molt temps fins que sigui admès amb normalitat per a tothom”.