Esplèndida i acollidora com de costum, Gumà em comunica que durant la pandèmia va viure alguns infortunis: la sentida pèrdua d’algunes amistats d’anys, la mort del seu cavall (un cavall que havia criat des de petit), a més de certes afectacions a la finca derivades del Glòria. Uns fets adversos que, amb el consegüent tancament per confinament dels seus tallers d’ensenyament al Casal del Passeig, i retirada a Miralles, només veurien una vàlvula d’escapament en aquella quimera que tenen els artistes a l’hora de trobar en la seva activitat creativa tot un acte d’alliberament.
Al seu propi taller, amb algunes peces que li servirien de pretext per a començar a modelar sense ordre ni concert, sense cap pauta, però si deixant-se transportar per la seva competència en el dibuix i en la pintura, un traç propi en definitiva que li brinda la llarga experiència; va decantar-se per a abandonar-se en l’estil lliure d’un modelat a voltes fet a mà a voltes amb el torn, amb el pertinent poliment final. Això és, ella poc procliu a la ceràmica popular, ja que s’havia anat decantant per la ceràmica lliure, per a aquesta ocasió ha pres com a punt de partida el més bàsic i el més fàcil tal i com ho han fet els terrissaires de tota la vida, amb objectes d’ús casolà, tals com olles, càntirs, gerres, perols, cassoles o tests, normalment fets de terra argilosa afaiçonada. El resultat, amb una baixa temperatura i amb l’ús d’esmalts, són unes precioses terres acolorides -engalbes- amb belles aparences vitrificades o mates. En paraules seves, per aquesta exposició realment s’ha deixat anar, amb unes creacions bàsiques i molt simples, a les que ella li ha donat el nom de “teteres del confinament”, juntament amb un altre grup anomenades del post confinament.
Les circumstàncies de la vida o potser el atzar van propiciar que Mary Gumà se sentís segrestada per unes contrades properes a Igualada, concretament les del veïnatge de Santa Maria de Miralles. En aquest entorn paisatgístic, i en una finca que avui és més que acollidora, ella va trobar el seu raconet, el seu lloc al món, la “Caseta Gumà”, antigament Ca l’Adzet, un habitacle que amb esforç va convertir en el seu espai vital. De seguida, caseta, hortet i l’acompanyament d’una harmoniosa convivència d’animals convenen a ser un cobejat escenari bucòlic que comparteix ocasionalment amb diferents amistats. Allà mateix, amb tot el temps del món, Gumà va veure avinent de tirar endavant el seu anhelat projecte, la creació d’un modest taller de ceràmica, sense desentendre’s de les seves altres grans passions, la música i el teatre.
A l’èxit d’unes primeres exposicions de ceràmica se n’hi van sumar més; fins arribar a aquesta magnífica presentació actual, a la Galeria Nivell 46, del carrer de Sant Magí, 46; una col·lecció de seixanta-tres teteres, que Gumà valora amb satisfacció i orgull, agraint una nova ocasió que li permet de posar en valor la seva longeva competència com mestra artesana. És a dir, amb aquest meravellós conjunt de teteres et convida a descobrir el seu món i, en particular, aquelles aportacions que et permeten transportar-te a una molt personal i natural manera de sentir l’art.
Atenent a què la seva màxima expectativa per aquesta exposició era aconseguir que un objecte tan quotidià i útil com una tetera pogués convertir-se en una obra d’art… Realment ho ha aconseguit.
