Les classes desfavorides – Pere Prat

L

La darrera setmana parlava de les insatisfetes classes mitjanes. Però no són les que més pateixen. Ho són les classes desvalgudes. Les que ja no se senten persones, per haver perdut la capacitat d’indignar-se i han assumit que sempre viuran en l’infortuni, la precarietat i la misèria. Els que Simone Weil, la filòsofa i activista de la primera meitat del segle passat, va anomenar els  ‘desventurats’. Els que  ella comparava amb Jesús a la Creu, però sense l‘esperança en el Pare. Aquells que eren els esclaus a la Roma Imperial. Els ‘outcast’ d’avui. Els pàries de la nova era. Els miserables i pobres de sempre. Els que esperen noves iniciatives i solucions efectives. Darrerament les idees feixistes, anarquistes, socialistes o comunistes. I també l’alliberament cristià, amb persones com el bisbe Casaldàliga, Vicens Ferrer o Teresa de Calcuta, que han donat un testimoni personal compromès i valent. O l’humanista Herman Hesse, que és capaç d’escriure missatges com aquest: “Fins que un dia et trobes davant de la realitat descarnada, una visió qualsevol, o una veu que  t’arrenca del somni en el que estaves. És un jo que obre els ulls al veritable rostre de la vida, amb la seva horrible i grandiosa immensitat, la seva feixuga càrrega de dolor, d’aflicció, d’amor irredent i d’anhels equivocats. I aleshores ressonen amb l’única reacció valenta i definitiva, que és el sacrifici de la persona. I s’ofereixen als famèlics, els malalts i als viciosos. No importa quina de les misèries i deficiències és la que els succiona i devora. Només veuen el dolor. I aquests són els veritables sants. Vers qui tota la humanitat – que aspira a alguna cosa més que a la norma i a la rutina – pot trobar els exemples a seguir per regenerar la societat. El geni és l’amor. És l’anhel d’abnegació que sols es satisfà en aquest darrer i total holocaust”. Generositat, igualtat i fraternitat. És a dir amor al proïsme. Al llarg de la història s’ha donat una preeminència a la activitat intel·lectual. Els que utilitzen la paraula han construït una relació de domini i poder, que ha marginat els que se ocupen de les coses, fins deixar-los en un nivell permanent d’inferioritat. Per això són grandioses les veus dels que, estant en nivells dirigents, s’aixequen en defensa dels desvalguts. Com el Papa Francesc, que recorda que no tot es pot quedar en un reduccionisme material, ni en pensar que hi haurà un progrés il·limitat als que l’Home s’ha de subordinar, oblidant-se altres dimensions més profundes. Els que denuncien la perversitat de l’explotació, que belluga els fils dels recursos naturals i que tendeix a estructurar una transformació social a mida dels seus interessos. Perquè tothom sap que no pot haver-hi un creixement il·limitat del rendiment productiu i la veritable pau social s’ha de fonamentar en una millor distribució de la riquesa i de les oportunitats. Esborrar per sempre més que la caritat s’acaba donant de menjar a qui té fam. S’ha d’avançar en la cerca de solucions permanents. tothom ha de poder guanyar-se el pa. Com diuen a la Xina “no s’ha de donar un peix per menjar, sinó ensenyar a pescar-lo”. I no oblidar-se que no hi ha veritats absolutes ni camins sense retorns. Un estudi de Natixis – banc internacional de finançament i de gestió i de serveis financers del grup BPCE – prediu que la propera gran fàbrica del món segurament seran els Estats Units, que està posant les bases per fer-ho amb estructures energètiques i socials que competiran amb avantatge a la Xina. Mentre a casa nostra, seguim enaltint l’exclusivitat de la cultura del coneixement, intentant fer créixer un espai petit on no hi cap tothom. Els dirigents no volen veure que així perpetuen a l’atur a una gran massa social, que es queda sense esperança ni futur, esperant de la benevolència d’aquells que els donarien el que els sobra. I d’això en diuen justícia social i progrés, quan és sols un altra els instrument de dominació. Els desvalguts són la prioritat social. I no una càrrega que s’ha de suportar. Pere Prat