L’editorial: El respecte

110

La constitució del Consell Comarcal de l’Anoia va ser molt moguda i la protesta va superar qualsevol registre anterior. Sembla que tornin les confrontacions, on el tarannà intransigent d’uns i altres, va enverinant la convivència. Malauradament la crispació va agafant volada. I l’entorn no ajuda a asserenar els ànims, perquè la política utilitza cada vegada més un llenguatge agressiu i feridor. Les paraules no s’utilitzen per enraonar, sinó com arma llancívola per desqualificar l’adversari, per avergonyir-lo i anorrear-lo si es pot. No es cerquen pactes per enquibir-hi la diversitat social, sinó que es cerca imposar les pròpies idees, convençuts que, per arreglar el seu món, no hi caben les propostes dels que no pensen el mateix. Lluny queda la frase de Evely Breatrice Hall, que escrivia sota el pseudònim S.G.Tallentyre a The friends of Voltaire, “no estic d’acord amb el que diu, però defensaré amb la vida el seu dret a dir-ho” Cada vegada hi ha menys autocrítica, pocs volen convèncer els altres de la validesa dels seus postulats i ja són legió els qui creuen que l’enfrontament és el més eficient model d’actuació.

Els que manen s’agafen a qualsevol excusa per utilitzar la imposició autoritària de les obligacions als ciutadans. Els jutjats cada dia són menys el lloc on s’imparteix justícia, tornant-se un espai on s’apliquen els articles de la llei, que interpreta els preceptes de la manera que interessa a l’estat. La resistència pacífica, com a via per defensar-se dels abusos, pateix quan es barregen conceptes de desobediència i rebel·lió. Així es fa difícil parlar de projectes o de generar activitats constructives. Tot es contesta i s’aixequen veus contràries que s’amplifiquen a través de les xarxes socials.

Cal respectar les idees dels altres, reforçar els drets de les minories, cercant la concòrdia i la feina ben feta com a eines per assolir millors quotes de benestar i d’harmonia. I en això ens hi hem de trobar tots, perquè aquest és el fonament de la cultura democràtica. El poder del poble passa ineludiblement pel dret a la discrepància. I la defensa pacífica dels nostres drets s’ha de poder endegar sense malmetre el dels que ens envolten. El camí no hauria de passar ni per l’insult, ni per la crispació. I els dirigents polítics han de recordar que són els representants del poble i no uns propietaris que defensen els seus interessos particulars.