La presentació d’una bona quantitat de projectes de parcs solars i eòlics a l’Anoia obrirà necessàriament un debat sobre el futur del món rural i el món industrial i de serveis, i sobre la protecció de les finques agrícoles més productives, perquè sinó amb totes les tramitacions actuals, tal i com podrà comprovar el lector en la nostra edició d’avui a La Veu, és evident que tenim per davant un impacte paisatgístic molt important.
Ja fa anys, va sobtar l’aparició dels molins en el parc eòlic de Rubió, esdevenint un paisatge nou i fins a un cert punt agraït per a molts anoiencs, en una terra que havia estat destruïda, víctima d’un gran incendi forestal. Amb el temps, van aparèixer més parcs eòlics menors a l’entorn de l’Alta Anoia i la Baixa Segarra.
És molt possible que la majoria de nosaltres ens posaríem fàcilment d’acord en estar a favor de les energies renovables, però, com en totes les coses, cal planificar bé per evitar trinxar territori, cal un reequilibri territorial i un model més democràtic, participatiu, que garanteixi una agricultura de qualitat, i un turisme rural que tingui a la vora un paisatge digne d’atraure la gent del país. De cap manera un model de massificació eòlica o solar. A l’Anoia li han de servir exemples com els d’Extremadura o Castella, on les plaques solars arriben fins a l’horitzó. Això no.
L’aprovació per part del Govern de la Generalitat del nou decret llei 16/2019 de les energies renovables ha donat un nou impuls al sector eòlic paralitzat des de feia anys a causa de les complicacions normatives. La pressa dels polítics per complir amb les exigències de la UE pel 2030 ha motivat, en part, veure com el mapa s’omple de sol·licituds d’explotació.
Els sindicats ja han denunciat que alguns pagesos treballen terres que no són seves i paguen uns 150€/any, les elèctriques arriben a pagar 1500€/any per hectàrea i, si el titular no és del territori, signa l’acord…
Cal una regulació immediata per evitar una desfeta de la que ens en penedirem. I aviat.
