Fa un parell d’anys llargs es publicava un article -de l’economista local Xavier Canalis- en el diari digital Eix Diari del Garraf. Un extracte: “Els habitants de Vilanova i la Geltrú tenim por al futur i a créixer com a capital de comarca. I és tan intensa aquesta por que ens paralitza. Ens impedeix prendre decisions. El resultat és que any rere any ens fem més petits. El debat ara mateix obert sobre si tirar endavant o no el projecte de parc comercial a la zona nord de la ciutat és reflex d’aquesta estranya síndrome de Peter Pan. Una barreja de por i rebuig a créixer. Fins i tot és possible que, per enèsima vegada, deixem escapar una altra oportunitat de creació de llocs de treball i generació de noves activitats econòmiques. Diguem-ho clar: hem passat de ser una de les ciutats mitjanes més dinàmiques de Catalunya a esdevenir una vila irrellevant. Si persistim en la por i l’actitud de bloqueig serem cada vegada més irrellevants. Més petits. Deixarem de ser una ciutat autèntica, i ens anirem transformant en els propers anys en un simple barri dormitori de Barcelona”.
Fa pocs dies, van tenir lloc unes jornades per decidir què fer, una mena de Dafo sobre la comarca. Amb autocrítica interna, i veus externes per saber com els veuen… La Veu hi va ser convidada. Res de missatges reiteratius i gastats, fotos i fum. La situació ha empitjorat, encara més amb la pandèmia. S’hi veuen molts rostres de preocupació. Molts. Aquesta setmana hem sabut que, a la nostra comarca, la xifra dels que marxen a treballar a fora respecte els que es queden a l’Anoia, és del 47% a favor dels primers. I, per acabar-ho d’adobar, perdem llocs de treball i guanyem afiliats a la Seguretat Social: el resultat de l’equació és fàcil: ens convertim lentament en espai dormitori. Era previsible. Més de quinze mil persones es lleven cada dia per agafar bus o cotxe -el tren no, que tarda el mateix que fa 100 anys- i veure com surt el sol a l’àrea metropolitana. És el que volem? Nosaltres no.
