Es va lluitar tant per recuperar la democràcia parlamentària que, per allunyar-se de la dictadura, molts es van oblidar dels seus fonaments. De contribuent es va passar ràpidament a espoliat i de ciutadà a súbdit. Es va canviar el dictador per un monarca. Però igualment inviolable. Igualment “irresponsable” constitucional, que podia fer el que li semblés sense haver de donar comptes dels seus actes. Aviat el seu entorn va “situar-se” i els polítics van conservar els seus mals hàbits. En lloc de ser triats a dit pel cap de l’estat i el “Movimiento”, van fer-ho altres organitzacions que decidien els que cobrarien. Per això tenim aquest entramat polític feixuc i costós. Els que manen, diuen que la despesa que generen és la “xocolata del lloro”. Però a Espanya hi ha 445.568 polítics treballant en tots els nivells de l’administració, així com en empreses públiques o participades de fons públics, fundacions, ens, observatoris, consells, defensors, agències i direccions vàries. El doble que -en percentatge per habitant- té Itàlia i tres-cents mil més que a Alemanya (amb una capacitat econòmica superior i una població el doble que l’espanyola). També passa a Catalunya. A més ara, amb la situació econòmica, aquest concepte de democràcia sense demòcrates grinyola encara més. En Groucho Marx es preguntava per què “es diu amor quan es vol dir sexe”. Ara la pregunta és per què se’n diu democràcia quan sols és poder. Els partits polítics són els primers que ho belluguen tot “a dit”. I això que constitucionalment han de ser garants del sistema. Del que avui ha permès que els bancs hagin donat préstecs i hipoteques que no es poden pagar, que hagin fet aeroports sense avions, trens AVE sense viatgers, poliesportius sense usuaris i polígons industrials sense empreses. I els que manen no són els que es trien en les confrontacions electorals. Així es pot canviar tota la proposta feta durant les campanyes. I no passa res. Ni es millora la situació. L’atur no baixa, falta liquiditat en les administracions pels serveis més elementals. Però seguim tenint 65.130 “alliberats” sindicals i 31.210 “treballadors” en les organitzacions patronals, que són sufragats amb fons de les administracions. En les empreses públiques (o amb participació pública) majoritàriament autonòmiques i municipals, hi ha 131.250 polítics (cessats o en actiu). A tot l’estat hi ha 8.112 alcaldes i 65.896 regidors. També hi ha càrrecs de designació directa (només en el sistema sanitari n’hi ha 8.260 i en l’educatiu 9.320) que es dediquen a fer tasques d’assessorament, planificació i control de la resta d’empleats públics. I els de confiança i lliure designació, superen els 40.000 (majoritàriament en grups municipals i parlamentaris) on acostumen a atorgar-se el número “d’experts” en proporció als vots obtinguts (només a l’Ajuntament de Madrid n’hi ha 1.525 amb un promig de sou de 40.000 euros). Per això els ciutadans ja no volen res que els obligui a aguantar un sistema que els espolia. No volen esperar a que acabi la legislatura perquè això significa continuar amb el mateix. Quasi sempre les opcions són les mateixes! I es vol poder votar a qui mana, es digui Merkel o Brussel·les. I si no es pot, no en podem dir verdadera democràcia. No s’entén que el vot de la ciutadania sigui un xec en blanc durant quatre anys. No es tracta d’instaurar una permanent inestabilitat governamental i el consegüent desgovern, ni d’entorpir el funcionament del sistema, però si de que governi el poble. I els que governin (molts menys dels que hi ha ara) que expliquin, gestionin i deixin de robar. Que obrin vies de participació. Que es puguin triar els millors i no només que ens diguin que ho són els que manen. Que s’elimini tot aquest greix (per no dir brutícia) amb què s’ha carregat una administració inoperant, arbitrària, oligàrquica i endogàmica. Quan tants diuen “No ens representeu”, quan tants s’abstenen en les eleccions per no identificar-se amb el sistema, potser és que falla alguna cosa. I s’hi hauria de posar remei.
