Una vegada més el poble de Catalunya ha expressat de manera inequívoca quina és la seva voluntat de futur. Ho pot dir més fort, però no més clar. I ho cridarà tantes vegades com calgui perquè si alguna cosa ha après al llarg de la seva història és a resistir; resistir com a única forma de poder existir. Però arriba un punt aquest mateix poble creu que ja no n’hi ha prou amb reivindicar amb paraules i crits. Els polítics, aquests que hem escollit com a representants nostres i, per tant, haurien d’estar al servei del poble, tenen l’obligació d’escoltar la seva veu si no volen perdre tota legitimitat per a fer la funció per a la qual varen ser elegits. Els ciutadans de peu sortirem al carrer tantes vegades com faci falta per defensar els nostres drets i tot allò que és nostre. Però si, com ha passat tantes altres vegades, tot es queda en fum i finalment passa a l’oblit, ells seran els responsables d’haver traït la voluntat popular i de la decepció d’un camí que ja no té retorn. Després de la manifestació de dimarts passat, la gent no vol més declaracions ni proclames. Els ciutadans volem fets. Que un milió i mig de persones surti al carrer amb una sola voluntat i un sol crit, en qualsevol país democràtic marcaria un punt d’inflexió en la política i portaria a la convocatòria immediata d’eleccions o a un referèndum. En el camí que ha emprès Catalunya vers la llibertat i la prosperitat no hi pot haver marxa enrere i el pas següent ha de ser donar la paraula a tots els ciutadans. La pilota, doncs, està en mans del Parlament i del govern de Catalunya. I si dels onze consellers del govern n’hi havia que nou anaven darrere una pancarta que proclamava: “Catalunya, nou estat d’Europa”, aquesta hauria de ser la seva prioritat, no l’últim recurs. El poble català està fart de mitges tintes i promeses incomplertes. Ara reclama com a única solució possible independitzar-se d’Espanya. Per dret, per justícia i per dignitat. S’ha acabat el joc de trampes en el qual sempre li ha tocat el rebre i n’ha sortit perdedor. Ara ha dit prou i vol que aquesta voluntat es compleixi. En l’amuntegament de la manifestació, enllaunats com a sardines i suant com a carreters, em va venir a la ment la figura de Marianne, la noia francesa que, segons la tradició, va instar el poble a rebel·larse contra l’opressió i la injustícia i proclamar una república basada en la llibertat, la igualtat i la fraternitat. A Catalunya dimarts tots vàrem ser una mica aquesta Marianne. “Que la prudència no ens faci traïdors”, va proclamar Jordi Carbonell l’Onze de Setembre de 1976, en un altre moment clau de la recuperació de les nostres llibertats. Ara caldria que ho tinguessin ben present els que tenen el poder de decidir. No poden frustrar tantes esperances. No poden abocar el poble de Catalunya una vegada més al desencís i a la desesperació. Han de marcar clarament on ens volen portar, sense mitges paraules ni falses promeses. Com deia també Heribert Barrera, “tenim pressa, molta pressa”. Josep M. Carreras