La videovigilància en el dret del treball: la nova llei de protecció de dades i dels drets digitals, prova vàlida?
L

15 de maig de 2019

Santiago Portillo i Castellet
Advocat

 

Després d’una evolució doctrinal per part dels tribunals de justícia en seu laboral (Tribunal Constitucional, Tribunal Suprem, Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea i el Tribunal Europeu de Drets Humans), la transposició de la Directiva de la Unió Europea 2016/680 relativa a la protecció de dades al nostre dret, materialitzant-se en la Llei Orgànica 3/2018, de Protecció de Dades i Garanties dels Dret s Digitals (BOE 6-12-2018), es consolidà (en part) la jurisprudència en norma.

L’empresa, prèvia informació als treballadors i treballadores de l’existència de càmeres o videovigilància, podrà exercir funcions de control, és a dir utilitzar aquells registres com a coneixement de fets i prova per sancionar. Informació que ha de ser (I) prèvia, abans del fet sancionable, (II) expressa, ha de ser concreta i específica, (III) clara i (IV) concisa, ha de fer esment que hi ha càmeres, que enregistren la imatge i els registres poden ser utilitzats com a coneixements de fets i sancionar (mesures disciplinàries). Del redactat de la norma cal entendre que no cal que sigui personalitzada (lliurament en mà) essent suficient si es porta a terme mitjançat coŀlocació en lloc suficientment visible, en aquest sentit, hi ha algunes sentències prèvies a la norma, tot i ser recomanable (i ho aconsello) sigui personalitzada i signada de rebuda pel treballador o treballadora. La videovigilància mai podrà estar implantada en llocs destinats al descans o d’esplai dels treballadors o treballadores (vestuaris, lavabos, menjadors, etc.). Ni les gravacions poden recollir so, si bé hi ha excepcions en supòsits d’especial rellevància per a la seguretat de les instal·lacions, béns i persones.

Complint aquests requisits, si de les gravacions resulta acreditat un fet, serà prova vàlida.

I les càmeres ocultes, serien legals?

La validesa de les gravacions per càmeres ocultes, en principi, segons allò exposat no seria vàlida. Ara bé, de conformitat amb les sentències més recents, poden ser vàlides en situacions molt puntuals, on es requerirà una valoració molt estricte com a prova, dependrà de la proporcionalitat, de la gravetat dels fets, dels antecedents que justifiquen la seva necessitat sense possibilitat d’altres mitjans, de la durada en el temps i lloc de les gravacions (sols l’estrictament necessari). Abans de la seva implantació caldrà fer un estudi de legalitat molt estricte i restrictiu. El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ha estat molt restrictiu, com va ser el cas recent de la sentència de 9-1-18, assumpte López Ribalda que va declarar la no validesa de la gravació amb càmera oculta.

Si la prova de videovigilància fos no vàlida, quines serien les conseqüències en cas d’un acomiadament?

La norma res ens diu. Per un sector doctrinal (hi ha encara poques sentències) comportaria la nul·litat d’aquesta prova, essent vàlides les altres proves que hi pugui haver. Per un altre sector, en tant suposaria una violació de drets fonaments, comportaria , tot i que hi haguessin altres proves vàlides, la nul·litat de l’acomiadament. Aquesta última postura sembla la més consolidada per la doctrina estatal, si bé aquella sentència que he esmentat de l’assumpte López Ribalda, el TEDH va admetre la validesa d’altres proves, pel tribunal europeu la nul·litat de les gravacions ocultes no ha de comportar l’acomiadament de forma automàtica si hi ha altres proves que sostenen la procedència.

Compartir

Deixa un comentari

L'Enquesta

T'atenen en català en els comerços on vas habitualment?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta