La Veu de l’Anoia: 40 anys al peu del canó de les notícies

0
147

El llarg parèntesi de la dictadura que van patir tots els ciutadans de l’Estat Espanyol, no es va deixar sentir d’idèntica manera a per tot arreu. Catalunya es va veure especialment perseguida durant els quasi quaranta anys de franquisme i quan l’any 1975 moria el general Franco els referents culturals propis de Catalunya estaven greument amenaçats de desaparició.

Les noves generacions de catalans no havien rebut, en general, una formació escolar que tingués en compte la cultura i la història de Catalunya. A poc a poc però tot el país va anar recuperant parcel.les de llibertat i el català va fer un salt important des de la situació de tolerància dels darrers anys de franquisme fins a una certa i creixent normalitat impulsada a voltes heroicament, per persones i grups per als quals recuperar els signes d’identitat era una tasca imprescindible i prioritària.

La situació del català al cinema, televisió i mitjans de comunicació era absolutament desoladora. A nivell de mitjans de comunicació escrita es va haver de fundar el diari AVUI amb aportacions de molts catalans per poder recuperar la presència d’un diari escrit i pensat en català.

Entre els mitjans radiofònics només Catalunya Ràdio, molt a les beceroles, era totalment en català. La resta d’emissores, públiques o privades- feien només una petita part de la seva programació en llengua catalana.

A la televisió el català era pràcticament inexistent i així va continuar fins a l’aparició de TV3 i quasi al mateix temps del fenomen de les televisions locals.

A Igualada, a la mort del general Franco hi havia dos mitjans de comunicació escrita: Revista VIDA i bisetmanari Igualada.

El primer, des de la seva fundació feia trenta anys, era escrit totalment en català i el segon estava escrit bàsicament en castellà però amb algunes col.laboracions -especialment l’opinió- en català.

En aquesta situació a principis dels 80 un grup de joves empresaris igualadins, conscients que feia falta aportar l’esforç individual de moltes persones per arribar a la desitjada normalització lingüística va decidir crear una estructura informativa independent, d’arrel comarcal i expressant- se únicament en català.

Aquest grup estava format per Ignasi Carner, Josep Maria Andreu, Josep Vidal, Pere Carles, Pere Prat i Antoni Castells. Fent cadascun dels socis una aportació econòmica inicial idèntica, varen constituir Publicacions Anoia SL a l’objecte de publicar un setmanari anoienc, independent i en català que omplís el buit que en aquell moment hi havia a l’Anoia.

Altres comarques catalanes i també per l’impuls de grups de ciutadans preocupats per dotar a Catalunya de premsa pròpia: Bages, Penedès, Garraf, Osona, Alt Camp, Empordà… estaven fent el mateix en aquells mesos o ja ho havien fet pocs mesos enrere.

Primers anys: pocs mitjans i molta imaginació
Aquells primers anys de la dècada dels vuitanta foren difícils per a la gent que treballava a LA VEU. La redacció estava situada a l’entresòl d’un edifici de la rambla Sant Isidre, compartit amb Anoia Televisió, lloc que seria el centre neuràlgic del periòdic fins el 1986. Algunes màquines d’escriure i un bon grapat de gent altruista van ser més que suficients per treure l’Anoia, nom de la primera capçalera. La voluntat dels primers col·laboradors va ser fonamental per tirar endavant, amb pocs mitjans i, això sí, molta imaginació.

Des del primer moment, el lector, el comerç i les empreses van fer costat el nou projecte. Avui, gairebé tots els que van viure aquells temps coincideixen a dir que si La Veu ha estat un èxit, en bona part ha estat gràcies a la confiança i al suport de moltes botigues i establiments d’arreu de l’Anoia, que no van dubtar gens ni mica a fer-nos costat amb la publicació d’anuncis. I en català.

En una època complicada per a nosaltres, tota vegada que l’únic que podíem oferir era el que sortia cada divendres al carrer, i moltes ganes de treballar.

Bona prova d’això és que els anuncis es cobraven cada setmana, davant la manca de liquiditat, fins que el departament d’Administració va estar plenament consolidat. Des dels llibreters, que sempre van comprendre i acceptar la nostra iniciativa, fins als bancs i caixes d’estalvis, que no dubtaren a confiar en les nostres possibilitats de futur, van ajudar-nos a créixer.

Però no tot van ser flors i violes. El Diari d’Igualada va impugnar el nom de capçalera d’Anoia, perquè, segons deien, s’assemblava massa amb la seva sotscapçalera “Periòdic de la comarca de l’Anoia”. Van guanyar la batalla, i això va obligar a canviar el nom pel d’Aiona, que va causar un fort impacte en molts lectors. Sigui com sigui, aquest nou nom també va ser impugnat pel Diari d’Igualada, amb la qual cosa, gairebé sense voler-ho, va néixer LA VEU DE L’ANOIA.

8 de novembre de 1986: el canvi a la rambla Nova
L’edifici de la rambla Sant Isidre es feia petit, i es va decidir adquirir, amb un gran esforç econòmic, un pis a la rambla Nova, cantonada amb el carrer Garcia Fossas. Era el 8 de novembre de 1986, i començava una nova etapa per a La Veu. Aquesta seu va veure créixer el diari com mai, els primers col·leccionables, la informatització, i les grans anècdotes…

Abans, però, ja s’havia aconseguit fer entrar la informàtica al departament d’Administració.
Es tractava d’ordinadors petits, que avui farien riure, però que en aquells moments suposaren un gegantesc pas endavant, ja que es podia fer a la mateixa seu de LA VEU tot
el procés excepte els fotolits i rotativa. Avui, el procés de producció del periòdic ja no té res a veure, òbviament, amb aquell primer contacte amb els dígits, que portaren més d’un mal de cap.

El 27 de febrer de 1988 LA VEU va organitzar l’assemblea de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal (ACPC), que es va celebrar a l’Hotel Amèrica.

Aquest fet va motivar la presència de representants de molts mitjans de comunicació de tot el país, i va consolidar el nostre periòdic com un sòlid punt de referència en l’àmbit de la premsa comarcal catalana.

El nostre periòdic ha format part des del primer dia de l’ACPC, com a socis fundadors.

De la Rambla al carrer del Retir
Per tal de dur a terme una activitat s’ha de disposar del lloc on poder-la realitzar. Un espai material on desenvolupar-la. Per fer un periòdic, doncs, també fa falta disposar d’una seu on confeccionar- lo.

La primera seu del periòdic que avui teniu entre mans, fou a la rambla de Sant Isidre, 24, o sia una de les vies més importants i prestigioses de la capital anoienca.

Després, férem un pas endavant. Des de la rambla Nova. Des d’un edifici emblemàtic de la ciutat, en una cruïlla de perspectives urbanes, començàrem a avançar en el camp de la informàtica. El 1988 van entrar a la redacció del diari els primers ordinadors Macintosh: es tractava de petites màquines, amb pantalles que només treballaven en blanc i negre, però que van ser el primer pas en la informatització del setmanari.

Els redactors van passar de les màquines d’escriure als teclats dels ordinadors i els fotolits van passar a la història.

Publicacions Anoia va ser de les primeres empreses de premsa comarcal en adoptar el sistema informàtic a la totalitat de la redacció i preimpressió.

El 27 de febrer de 1988 La Veu va organitzar l’Assemblea de l’Associació Catalana de Premsa Comarcal (ACPC) que es va celebrar a l’Hotel Amèrica. Aquest fet va motivar la presència de representants de molts mitjans de comunicació de tot el país i va consolidar el periòdic com un sòlid punt de referència en l’àmbit de la premsa comarcal.

L’any 1992, coincidint amb el recorregut de al Torxa Olímpica dels Jocs de Barcelona, l’aleshores director del diari Francesc Català va fer diverses gestions per aconseguir que La Veu pogués compartir l’esdeveniment. I així va ser, essent un dels pocs mitjans de comunicació del país que va portar la torxa. El portador fou el nostre col.laborador Ignasi Costa i ho va fer per terres tarragonines.

Però el nostre ascendent camí ens portà a una ampliació, encara superior i suposà el trasllat a l’actual edifici de l’antiga “Alianza Cultural”, més coneguda per la Bandera Negra, espai on ens trobem en l’actualitat i que és la nostra seu.

Aquest edifici, emblemàtic per a molts igualadins ja que molta gent hi ha ballat, fet gimnàstica o hi ha menjat (era l’antic restaurant Montecarlo), va ser restaurat completament per poder encabir les noves instal.lacions del diari. Es va restaurar tota la planta baixa, mantenint la seva estructura inicial, els alts finestrals i les columnes centrals, però adequant la sala per poder establir-hi la redacció del diari, així com una sala de reunions i una recepció. I el dia de Sant Jordi del 1998 es va fer la gran festa d’inauguració.

Actualment aquesta continua sent la seu del diari, que durant aquests anys ha passat èpoques bones i no tant bones, entrant fins i tot en un concurs de creditors del qual finalment se’n va poder sortir.

Evolució
Amb el pas del temps, LA VEU ha anat introduint nous canvis als seus exemplars, com l’aparició del color, primer a una sola tinta, i després, amb pàgines a tot color a l’interior i a la portada.

L’any 1993, el periòdic va estrenar el seu primer col·leccionable, dedicat a les ermites romàniques de la comarca, i que va tenir un èxit esclatant. Bona prova d’això va ser l’increment posterior del número de subscriptors i l’augment de la difusió, amb la publicació de nous col·leccionables. La revista Aiona, en dues etapes diferents, va ser també una aportació que el temps ha demostrat que fou una excel·lent iniciativa.

Un dels fets de la nostra història ha estat la presentació dels Gegants de LA VEU, estrenats per Sant Jordi amb motiu del quinzè aniversari, convertint-se en els primers de la premsa comarcal de Catalunya.

En tots els pobles de l’Anoia
Han passat anys de la nostra primera sortida i LA VEU ha estat present sempre a tots els pobles de l’Anoia, encara que fos per portar-hi només cinc exemplars. En alguns casos, com a Jorba, Copons o Montbui poble, la quitxalla de la població s’ha encarregat durant algunes etapes de lliurar el periòdic als veïns, en una tasca lloable que els permetia també sufragar-se part de la despesa del viatge de fi de curs.

Són formes que contribueixen a fer de LA VEU una cosa de la qual ens sentim orgullosos: ser i continuar essent un diari familiar, de casa i per casa.

Hem anat fent camí incorporant al nostre quefer quotidià les darreres innovacions tecnològiques de l’era digital, cosa que ens ha permès una rapidesa més gran en la confecció del periòdic, com la supressió dels fotolits i l’eliminació de l’obligatorietat de fer còpies de les fotografies. Detalls inevitables per a millorar la nostra tasca informativa i continuar, salvant entrebancs i creant nous reptes, amb un futur per davant, en el qual mai, mai, hi faltarà la nostra bandera: la il·lusió per treballar i arribar, cada divendres, fins a tothom que viu i treballa a l’Anoia.

La pandèmia de covid-19: un trasbals mundial
El mes de març de 2020 el món va canviar d’un dia per altre. Començava una època fosca per a tothom a causa d’un virus, la covid-19, que va paralitzar el planeta durant prop de dos anys. La Conca d’Òdena en va resultar fortament afectada al principi, amb el resultat del tancament perimetral de la zona. Aquest fet, i la incertesa de com aniria tot plegat, va fer que la redacció del diari tanqués les portes i els treballadors vam continuar la nostra tasca des de casa. És el famós teletreball, que va durar gairebé dos anys en el nostre cas, però que malgrat les complicacions i dificultats logístiques i humanes, no va impedir que puntualment cada divendres, La Veu de l’Anoia fos als quioscs donant informació actualitzada i de primera mà de tot el que esdevenia en aquells dies tristos i preocupants, en què molts anoiencs van morir a causa del virus.

Però tot retorna a poc a poc a la normalitat i ja des de la redacció, tot els que fem La Veu de l’Anoia entomem aquests 40 anys amb ganes i il·lusió nous projectes i noves fites, sempre amb la voluntat de servir a tots els nostres lectors, ja des del diari en paper com des de l’àmbit digital.

Compartir