L’atracció per les coses ben fetes: la recepta de l’àvia.
Corria l’any 2008. Em vaig encarregar de reservar en un restaurant de La Garrotxa. La sorpresa: ningú obria la porta del restaurant. Després de trucar insistentment, un home ens va dir que el local estava tancat des de feia anys. Però si jo havia reservat telefònicament i em van dir que no hi havia problema!.
Se’ns van fer les 3 de la tarda i la fam aguaitava. A més, va començar a nevar de forma imprevista. El meu monovolum, en què viatjàvem 6 persones, no estava preparat per a això i va donar alguns patinades. Anàvem fent quilòmetres sense albirar res fins que vam veure una desviació amb un rètol a l’altura de l’Hostalnou de Bianya: “Restaurant La Peça, 1 km”. Cansats i famolencs, ens van donar de menjar un dels millors plats de fesols que havia provat mai. Cuina senzilla, sopes, amanides, carns a la brasa. Però en el punt exacte, el de la recepta de l’àvia.
Menys és més. De vegades cal tornar a l’origen, a la simplicitat.
Els meus amics i jo tornàvem cada any a La Peça perquè ens seduïa la simplicitat, la qualitat sense amaniments innecessaris, la parquedat d’un plat de duralex blanc amb una senzilla costella amb seques. I així ho vam fer fins 2013, any rere any.
El 2014, desgraciadament va morir una gran amiga del grup. Era la cohesionadora, l’organitzadora. Això ens va mantenir allunyats de la visita anual a la Peça. Fins aquest any 2018.
La contradicció: menor qualitat, local ple
En tornar cinc anys més tard, ens va estranyar veure el pàrquing exterior del Mas ple de cotxes. Afortunadament, havia reservat taula el dia abans. El saló ple. Mai ho havíem vist igual. La xemeneia, això sí, apagada.
Ens va rebre la néta, una excel·lent relacions públiques. Va preguntar si volíem la carta en castellà. Els fesols no eren a la carta: mal averany. Preguntem. Sí; en tenien i ens en podrien preparar sense problema. La carta seguia sent molt senzilla, els preus, molt raonables. Però els fesols no eren els que recordàvem; estaven freds, poca textura de mantega, més semblants a l’estàndard. Les més de dues hores que vam invertir per arribar-hi se’ns van fer llargues veient el resultat. Estava prou clar. L’àvia estaria malalta o hauria traspassat. Així va ser. Ens ho va confirmar la néta.
Feedback.
La néta ens va preguntar què tal havíem menjat. I vam confessar que ens va decebre la qualitat dels fesols que recordàvem amb tant d’afecte. Ella, parlant amb la seva mare, va dir que s’atreviria a reproduir exactament la recepta de l’àvia perquè quan era nena es passava hores observant-a la cuina: “Recordo que esperava a tenir l’oli molt calent perquè les mongetes quedessin torrades i cruixents per fora i tendres per dins”.
En sortir, després d’un intent de migdiada (hi havia massa gent i molt soroll), vam poder comprovar després d’una finestra que qui cuinava no era de la família. El curiós és que tot i el canvi qualitatiu, ara el restaurant estava ple a vessar. És difícil concloure que la qualitat no importa, i el que importa és el tracte, el lloc… Penso que la recepta de l’àvia és més que una marca personal, era la marca del restaurant, i sembla que aquesta marca es manté per un fil.
L’esperança és que la néta vol millorar. Pregunta als clients. Demana feedback. Aconseguirà recuperar aquests fesols de la recepta de l’àvia? He vist que hi ha voluntat de recuperar aquesta marca personal d’una dona a la qual no vèiem però que ens delectava amb la seva forma de cuinar.
Jo li dono el meu vot de confiança. L’any vinent tornaré.
Guillem Recolons
