La llengua del futur

105

És evident que un dels trets més significatius de la identitat d’un poble és el fet de tenir una llengua pròpia. En el cas de Catalunya, la pervivència del nostre idioma s’ha degut en bona part a la tossuderia dels catalans a no renunciar-hi ni tan sols en les circumstàncies més adverses. Altrament, hauria desaparegut i nosaltres amb ella. Com a molt, hauria restat com un tret més o menys folclòric d’una regió d’Espanya.

No fa gaires dies, en una reunió de l’Associació Cultural Baixa Segarra es va plantejar el tema. El català avança o retrocedeix? Hi havia diversitat d’opinions perquè en realitat éss difícil donar-hi una resposta senzilla. La llengua és un ésser viu i, per tant, evoluciona. Cal veure, però, cap on s’orienta aquesta evolució. Com en tot, hi ha aspectes positius i negatius, el principal dels quals és la influència de les grans llengües que dominen els mitjans de comunicació. Adoptem expressions i locucions noves, mentre que altres desapareixen. La majoria de paraules relacionades amb la informàtica les hem manllevades de l’anglès, mentre que, posar un cas, els noms referents a oficis que es perden desapareixen. Les joves generacions ja no saben què era una garbera, però tots saben què és un disc “soft”.

El problema es planteja quan les paraules o les expressions estrangeres en substitueixen d’altres que ja existeixen en la llengua pròpia. A més, cal tenir en compte la mala utilització de les paraules per paral· lelisme amb una altra llengua. Per exemple, en català massa vegades sentim dir que el “el sol es “posa”, o bé que “les gallines “posen” ous”. El verb no és “posar” sinó “pondre”. I per tant, el sol es pon i les gallines ponen ous. Vaig quedar sorprès el dia que vaig arribar a un taller amb el cotxe avariat i el mecànic em va preguntar si havia arribat “amb el cotxe caminant”. Tampoc és estrany sentir en algun reportatge televisiu un locutor que ens vol ensenyar alguna cosa que hi ha “a les seves esquenes”. (Per cert, tampoc no caldria que els periodistes usessin els “llurs” o els “sengles” en la seva parla, però sí les paraules correctes d’un català estàndard.)

Hi ha també aspectes positius en l’evolució social del català. Recordo la sorpresa que va provocar el primer número del diari “Avui” quan anunciava a primera plana una “vaga” de treballadors. En el llenguatge popular tothom en deia una “huelga”, com també es parlava de “senisseros” en comptes de cendrers o es deia “bussón” i no pas bústia. També xocava que a la televisió els indis parlessin en català i diguessin “rostre pàl·lid” en comptes de “rostro pálido” com ens tenien acostumats.

Potser el fet més important, però, és l’estima envers el català i la pèrdua d’un complex d’inferioritat en parlar-lo davant persones desconegudes o de parla castellana. Hem de tenir en compte que, en tot el segle XIX i bona part del XX els escrits es feien en castellà, fins i tot en l’àmbit familiar. No és l’evolució del català allò que em fa por, sinó el seu ús social. Mentre el castellà sigui –encara avui– la llengua més parlada als patis de les escoles no podem dir que s’hagi arribat a la normalització. Ho saben molt bé alguns partits polítics –i ho sabia molt bé el ministre Wert en imposar la LOMCE. Per sort, la consciència és ben viva i crec que hem allunyat el perill de “llatinització” de la nostra llengua que alguns voldrien reclosa a certs indrets o determinades classes socials. El català es cosa de tots no només per la supervivència de la llengua, sinó per la nostra com a poble.

JOSEP M. CARRERAS