Celebrant d’antuvi que aquest llibre, aparegut a l’estiu passat, avui ja no sigui al mercat gràcies al seu èxit de venda; val a subratllar que essencialment, enmig d’una sèrie de passatges de vida molt ben ordenats, el major interès de l’obra rau en la descoberta d’un capítol extremadament singular de la vida de qui va ser tot un personatge igualadí, en Miquel Ball. Es tracta d’un ciutadà que va ser especialment conegut pel seu compromís social i total entrega en la formació del jovent -els del CAU Igualada- dins de l’univers de l’escoltisme; un jovent, i ho puc certificar, la majoria ja grans que en més d’una ocasió li van fer arribar el seu més merescut reconeixement. Perquè -vagi per davant- parlar d’aquesta escola de civisme que és l’escoltisme, i per ser més precisos dels orígens del moviment escolta del CAU Igualada, és parlar del Miquel Ball, qui en va ser tot un referent en l’educació i formació dels joves, és a dir, un home delerós de transmetre: l’amor al seu país, l’estimació per la Natura i el respecte pel proïsme. Tanmateix, de Miquel Ball, a hores d’ara i transcorreguts uns anys de la seva mort, el 31 d’octubre del 2010, es fa del tot imprescindible de descobrir-ne diversos capítols de la seva vida i molt especialment aquell que parla sense embuts de les penúries viscudes -pel Miquel- arran de l’esclat de la Guerra Civil.
Efectivament, aquest llibre, a mode de biografia novel·lada pel seu fill, Galo Ball, és una publicació valenta i del tot sorprenent, que et captiva per l’encuriosit interès dels seus passatges, no exempts d’unes corprenedores impressions; precisament perquè -el relat- no està dedicat expressament a aquell àmbit de la vida amb què més conegut va ser en Miquel, sinó a una intensa part de la seva història personal, plena de contrarietats i vicissituds per la seva implicació social de la qual, més enllà de la intimitat de l’esfera familiar, ben poc n’havia parlat.
Això és, en Miquel Ball, al costat de la resta de la família, va viure de ben jove el cop brutal de l’assassinat del seu pare, a les tàpies del cementiri de la Pobla de Claramunt, al costat de 17 igualadins més; de fet un assassinat massiu o el que es pot considerar com a una vertadera massacre, al setembre de 1936, tot just dos mesos després de l’inici de la Guerra Civil.
Miquel Ball, amb tan sols 20 anys, com a conseqüència del drama familiar que aquest fatal desenllaç va provocar-li, va prendre la decisió de no allistar-se a la crida que va fer el Govern de La República poc temps després; i es va convertir en un desertor, amagant-se uns mesos a Barcelona a casa d’uns familiars, i després, passant la frontera dels Pirineus fins a arribar a la regió d’Alsàcia, i allotjar-se també a la residència d’uns parents. Emperò, a principis de 1938, va decidir de tornar a l’Espanya Nacional i allistar-se a l’exèrcit de Franco. Sense entrar en combat inicialment, va passar pel Front de Llevant; seguidament, a causa d’una ferida de guerra va estar ingressat a l’hospital de Saragossa. Un cop mínimament restablert, gràcies a l’atzar de trobar-se amb el senyor Pau Corcelles d’Igualada, amic personal del Governador Militar de Saragossa, va ser destinat, a la rereguarda, a la població extremenya de Mèrida. Allí, realitzant diversos serveis auxiliars de reparació de camions, hi va passar la resta de la guerra fins al novembre de 1939, tot i que la Guerra Civil ja havia acabat feia mesos.
Un periple vital inscrit en una etapa summament desconeguda. L’assassinat del seu pare, a la rereguarda republicana, i tot el que es va derivar a partir de l’esclat del conflicte bèl·lic, que mostra el grau de desesperació i de catastrofisme d’un dissortat període, i sobretot tot d’allò que pogués esdevenir després amb l’inici de la Segona Guerra Mundial, una altra guerra… Per sort, això no va succeir, i en qüestió de temps va llicenciar-se i va poder retrobar-se amb la seva mare -vídua- i la seva germana Victòria.
D’una conversa amb l’escriptor d’aquest relat biogràfic, en Galo Ball, n’observo que escriure aquest llibre, més enllà dels quatre anys que hi ha invertit, no ha estat pas massa difícil, a l’ensems de poder gaudir plenament de la lectura dels nombrosos apunts autobiogràfics que tan bé guardava el seu pare, endemés d’un gruix de fonts documentades, fotografies i fins i tot factures, de més de 50 anys enrere.
Tenir tanta informació a mà i tan inestimablement propera, i de la seva llarga afecció a la lectura de textos històrics, han estat els pilars que han facilitat amb escreix la redacció d’aquesta obra per part d’un escriptor no gens novell, i habitual col·laborador de la premsa igualadina. Així i tot, agraeix de la Teresa Miret la seva contribució a què aquesta publicació, “La guerra del Miquel”, resulti ser una lectura del tot interessant i amable.
