Un article de
Veuanoia

La fallida de l’autoritat de l’estat espanyol – Josep Castelltort
L

19 de juny de 2015

Hem de precisar que parlem de l’autoritat en el sentit romà d’auctoritas, que era la força moral que hom tenia per ésser obeït. Per exemple, una autoritat en una especialitat científica és aquella persona de prestigi reconegut, l’opinió de la qual serà tinguda en compte perquè se li reconeix una superioritat en el coneixement.
Hi ha gent que creu que un poble, una nació, es pot governar si hom té la força i la llei – feta pel mateix dictador que imposa la força – al seu costat. Però això no és així. Una victòria militar porta al sotmetiment, però sense un grau considerable de consens social en l’acceptació del govern, no hi ha govern possible que pugui durar. Naturalment, la por i l’experiència d’un guerra ajuden molt perquè la població accepti el que de natural rebutjaria.
El govern s’accepta, ordinàriament, perquè és la condició de la prosperitat general o, si més no, de l’ordre necessari perquè cadascú pugui anar desenvolupant la seva vida. De fet, a la pràctica, la gent és força resignada perquè, com diu Goethe, recordant Plató, és preferible la injustícia al desordre. Així doncs, la gent, els pobles, es resignen que els qui governen tinguin una certa autoritat.
La desconnexió és la conseqüència natural de la pèrdua de tota confiança en allò que té encomanat el govern. La desconnexió de l’Estat espanyol es dóna, primer, en el pensament de les persones. Però això sempre és discutible. Només pren carta de naturalesa quan arriba un moment en què es tradueix en fets que tothom pot constatar.
Quins fets demostren que s’està produint la desconnexió d’Espanya?
Sobretot la votació del 9N que va implicar una desobediència col·lectiva d’unes proporcions mai vistes en el nostre record. Es podria argumentar que va ser un toc d’avís en tota regla per als que tenen el poder, o sigui, l’Estat espanyol. Però no era un avís, perquè no s’esperava una resposta de l’estat. El 9N no va ser només una manifestació davant l’Estat, sinó una forma d’expressar-se el poble català davant de sí mateix i davant de les nacions del món. L’enrabiada del govern de Rajoy podem dir que només va suposar un divertiment afegit.
Però també hi ha altres exemples de la desconnexió. L’escac del ministre Wert sobre la immersió lingüística acaba trobant un resposta per part de la majoria dels ensenyants i de la població, que és ignorar la normativa estatal, tot i els alts i baixos dels responsables catalans de l’administració educativa.
Sembla que també es pot dir que la majoria de la població no confia ni espera que el govern de l’Estat resolgui la situació socioeconòmica, ni es vol resignar al fet que no la resolgui ningú. Crec que hem traslladat bona part de les nostres esperances a la gestió que faci l’estat dels nostres interessos. L’atur, l’atur juvenil, les pensions, els desnonaments, la pobresa són problemes que ens interessen enormement, però ja no confiem gens que ens els resolguin de Madrid estant.
Aquesta desconnexió recolza en la possibilitat real de desconnectar: hi ha una població diferenciada, amb relativament pocs vincles convivencials, una cultura pròpia i diferenciada al llarg de la història, una possibilitat real de gestió reeixida de l’economia… i molts més àmbits, com l’esport, en què moltes seleccions esportives catalanes frisen per jugar representant Catalunya i no ser usades arbitràriament per les “selecciones rojigualdas”
Espanya està perdent autoritat moral per governar Catalunya i avui ja és molt lluny de poder-la recuperar perquè les dinàmiques són del tot divergents. I la gent, segurament la majoria, ho veu. La desconnexió, doncs, és un procés d’independència efectiva de les persones i institucions que va fent camí. Avui, el gran tema a resoldre, el que hem d’encetar el 27S, és la formulació política de la desconnexió total, la que ens ha de proporcionar la independència.
Josep Castelltort

Compartir

L'Enquesta

T'atenen en català en els comerços on vas habitualment?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta