La decisió de la CUP de mantenir el veto a la discussió dels pressupostos de la Generalitat va deixar molta gent astorada, sense entendre què es pretenia realment amb aquesta decisió. El fet és que les dues vegades que els cupaires han tingut a les seves mans qüestions fonamentals per al país han provocat perplexitat en la majoria de ciutadans que, com que no participem de les interioritats de la formació, podem dir que “no sabem on som”. Recordem el part dificilíssim que va suposar el debat per a la investidura d’Artur Mas –amb un empat de 1.515 vots a favor i 1.515 en contra– que finalment va acabar amb una negativa molt discutida. Ara ha estat la qüestió dels pressupostos del 2016. No es tractava pas d’aprovar-los, només de permetre que es poguessin discutir al Parlament. Això tampoc ha estat possible i s’ha produït un altre “empat tècnic”: 29 a 26 més tres abstencions.
Com a mínim, davant d’unes decisions que afecten profundament el futur de Catalunya, haurien d’explicar clarament el perquè d’aquestes negatives. Si ells es presenten com “la veu del poble” haurien de fer per manera que els que som poble entenguéssim els motius que els han dut a prendre unes decisions que poden hipotecar el nostre futur com a país. No ha estat així. Les explicacions de la portaveu Eulàlia Reguant varen ser lamentables. L’afirmació que no es tractava d’un veto (què era sinó?) em va semblar d’un cinisme impropi de persones responsables. I l’afirmació que des d’ara es podia començar de nou “per fer les coses bé” era directament una presa de pèl, tenint en compte què s’hi jugava en el camp social: renunciar a més d’un milió d’euros.
És evident que dintre la CUP hi ha moltes sensibilitats; per simplificar, crec que es podrien resumir en dues: la dels –diguem-ne “històrics”–, lluitadors de molts anys, partidaris d’arribar a la independència a partir de l’entesa i la negociació amb altres partits, pas a pas i sense pausa. En ells predomina el compromís amb el país, tenint com a finalitat primordial la independència per assolir després unes millors condicions de vida en les classes socials i en els serveis. Sense ells, no hauríem arribat on som. L’altre grup, format principalment per gent jove, són els del “tot o res”, que no admeten cap mena de pacte amb la “burgesia capitalista” i els seus representants a les institucions. Per a ells, la lluita social és primordial i a través d’ella pensen assolir una societat més justa sota el control de l’estat –sector trotskista– o de les assemblees locals o regionals –sector anarquista. En tots dos casos aquest grup es mostra intransigent i maximalista. La societat no necessita salvadors, sinó persones disposades a portar a terme les seves aspiracions en el dia a dia. Si realment volen canvis a la societat haurien d’acceptar responsabilitats de govern. S’adonarien que és més difícil governar que criticar des de l’oposició.
A més, l’existència de profundes diferències sobre el model de país no afavoreix l’expansió de les seves idees. La divisió actual de la CUP fa difícil que pugui presentar un projecte de país assumible pel conjunt de la població. Els ciutadans tenim dret a saber quina mena de producte ens volen vendre; quina economia, quines aliances, quin sistema productiu, quins controls, quina integració o rebuig de l’entorn en un món cada vegada més globalitzat. Sense aquestes concrecions, ens estarien venent fum o es condemnen a una eterna oposició anti-tot.
La CUP ha de pensar molt seriosament el seu futur. No es pot mantenir aquesta sensació que el país està en mans d’uns pocs que imposen la seva voluntat a la majoria només perquè tenen la clau. La democràcia ha de respectar la voluntat del poble, de tot el poble. Perquè les dictadures –siguin de dretes o d’esquerres– totes s’assemblen.
Josep M. Carreras
