22.6 C
Igualada
Dimecres, juny 23, 2021

Josep Maria Ribaudí, “Kabrota”, estrena “Elles” a l’Ateneu

Josep Maria Ribaudí (Igualada, 1940) és un amant del teatre atent i hiperactiu, més conegut amb el sobrenom de Kabrota (que també dona nom al bloc on ressenya els espectacles que veu). Des de ben jove ha anat alimentant la seva passió i pot arribar a veure quasi dues centes obres de teatre en un any. Ara que el confinament i la salut no li permeten anar tant al teatre, prepara l’estrena de l’obra que ha ideat, Elles, que s’estrena aquest proper diumenge al Teatre Municipal l’Ateneu.

Quants anys fa que vas al teatre? D’on surt aquesta passió?
Des dels tres o quatre anys. Tenia un pare molt ficat en la cultura que ens tenia abonats als Centre Catòlic, un local on el diumenge es feia cinema i teatre. Cinema en sessió doble i curtmetratges. Entràvem a les cinc de la tarda i sortíem a l’hora de sopar. Hi anàvem sempre, quan feien teatre, també, al Mercantil, al Nacional (el que és ara l’Ateneu) i allà on en fessin. On hi havia teatre, nosaltres hi érem. A més a més, dos o tres cops l’any, anàvem al Romea, al Liceu. Em van acostumar de ben petit.

Quan hi comences a anar més sovint?
Anava molt a concerts, de tot tipus. De mica en mica, vaig anar passant de la música al teatre. I fa uns quinze o vint anys hi vaig començar a anar de forma obsessiva. Tres o quatre vegades per setmana, alguns cops convidat, d’altres abonat… Molt sovint. Fins abans del confinament. I ara he plegat. Després del confinament, que he passat aquí Igualada, vaig anar a la Biblioteca de Catalunya a veure Assedegats, de LaPerla29, i a causa de l’acústica de la sala i la meva oïda, vaig perdre’m la meitat de l’espectacle. Ara penso controlar molt més, anar-hi menys i veure el que em recomanin amics, coneguts…

Molta gent et coneix amb el sobrenom de ‘Kabrota’. D’on surt?
De tota la vida. Jo soc del 1940, quan aquí Igualada hi havia molts menys habitants. Les penyes teníem molts renoms, i des de llavors.

És el nom que rep el bloc, també.
Sí, ara l’he parat. És on feia la ressenya de tot el que veia a Barcelona, o allà on fos. Va començar quan els enviava cada vespre als de l’associació d’espectadors del Lliure. Un dia la meva filla gran em va regalar un bloc, que ella mateixa va titular “bloc d’en kabrota”. Ressenyava tot el que veia, bo o dolent, i deia el que em semblava. Durant un temps vaig escriure en una revista fins que em van demanar que modifiqués una ressenya perquè el del teatre estava emprenyat i els vaig engegar, no hi vaig tornar més.(riu)

Normalment què vas a veure?
Vaig a veure de tot, però el que més m’agrada és el text. Un bon Shakespeare. I, si és possible, que el facin a la clàssica. No menyspreo cap acció moderna però m’agrada que, si una obra és d’espases, hi hagi espases.

Què en penses de l’oferta teatral d’Igualada?
Et diria que hi ha poca oferta però parlant amb gent d’altres ciutats petites estem més bé del que ens pensem. Tenim dos teatres, que és poc corrent. Hi ha ciutats amb molts més habitants que no en tenen cap, o no el tenen funcionant. N’hi ha d’altres com Manresa que en tenen tres en marxa i els va molt bé, però és difícil. El que penso és que el teatre d’Igualada depèn molt del de Barcelona, o Catalunya, que vol dir Barcelona i Girona. (riu)

Què t’ha fet passar de ser al pati de butaques a voler presentar una obra, als gairebé vuitanta anys?
Vaig començar fa anys amb aquest projecte. Fa molts anys que escric, per a mi, i faig ressenyes. M’agrada escriure. Escriure bestieses i contes ho he fet, i potser hi tornaré. També he fet un parell de cursos de dramatúrgia a la Beckett i llocs així, on et donen força normes. L’últim, a la Beckett amb el Marc Rosich, es deia Menys és més, enfocat a escriure obres curtes. Va coincidir amb el Festival Píndoles, on vaig poder enviar una obra, i me la van agafar. Es deia Veus… i la vam estrenar l’any passat. Parlava sobre el setge de Sarajevo. La història d’un pare que ha perdut la seva família en un bombardeig. La violència de l’obra connectava amb Titus Andrònic, situant-lo al setge de Sarajevo.

Jo soc ateu, però en Shakespeare hi crec. (riu) Elles, que presentem el dia 20 a l’Ateneu, és un musical. Fa molts anys que toco el piano; primer tocant d’oïda i de mica en mica he rebut classes i n’he aprés una mica. Després, també a composar sense mètode concret i a aprendre a llegir escrivint. He acumulat una pila de partitures meves. Estic a punt de fer 80 anys i vaig pensar “em moriré i ningú sabrà què he fet”. M’agradava més una peça de teatre que un concert, i em vaig decidir pel musical de petit format, teatre amb cançons. La idea va ser parlar de dones abandonades, no sé per què. Jo porto 64 anys amb la meva i no ho he fet mai, però tots sabem que el subconscient és molt fill de puta. Per fer-ho necessitava un equip perquè no sé tocar el piano sense equivocar-me ni sé dirigir. Sé com m’agrada que les dirigeixin, però no ho sé fer. La Mariona Castillo, actriu i cantant, em va ajudar a buscar l’equip i em va donar indicacions. Primer vaig trobar la cantant i la pianista. Després la pianista no ho ha pogut fer. En paral·lel vaig trobar la directora. El pianista l’he trobat de retruc perquè és el Txema Riera, el meu professor de l’Escola de Música d’Igualada. Més endavant hi vam incorporar directora de moviment escènic, il·luminador i dissenyador de so. El teatre és una disciplina d’equip. Vam començar a treballar amb la directora, que també és responsable de la dramatúrgia i vam fer canvis importants. El nom va passar de Soles a Elles i les dones abandonades pertanyien totes a una família. Expliquem, doncs la història de deu dones per boca de una neboda que cada tarda visita a una tieta àvia molt vella que l’obsequia amb berenar i una història. La mezzosoprano fa els onze papers (un aplaudiment per a ella). Jo sol no hi hagués arribat. Faig de productor, em rasco la cartera i després, si es pot, ja recuperarem la inversió. Jo no crec en els becaris.

Teniu previst fer gira o temporada en altres teatres?
Com ha productor, he parlat amb els de l’Ateneu, que s’han portat de deu, perquè s’hi han posat de cara i l’hem pogut assajar al lloc on l’estrenem.

Per què ha de venir la gent a veure Elles?
Aquí a Igualada em coneix força gent, que vuitanta anys ja són molts anys. He fet de tot, fins i tot córrer amb moto. Alguns em prenen per un interessat per la cultura i altres per un ximple, depèn. Que vinguin tots, els que es vulguin riure de mi i els que diguin “a veure aquest què ha fet”. És una obra que està feta amb el cor, amb les històries de dones, a algunes les he conegut, d’altres les coneix la meva dona. Hem tibat, com sempre, de la realitat, estirant fils per conèixer històries. Que vinguin i m’expliquin per què han de venir. Algú em qüestionarà, algú em felicitarà i algú dirà “per no ser de la feina, que bé!”. Mal elogi.

Quin tipus de música hi trobarem?
Són cançons melòdiques d’amor i desamor, el que els nord-americans del show-bizz anomenen torch songs (cançons de torxa) on el cantant (home o dona) es lamenta d’un amor no correspost o perdut, això em lligava amb el tema de les dones abandonades, Elles. La Maria del mar Bonet n’ha versionat alguna. No són tangos però hi ha un bolero.

Estàs content amb el resultat?
Sí, estic content perquè ho he fet. Hagués pogut no fer-ho. És molt còmode no fer les coses, criticar el què vaig a veure i quedar-me tan ample. He sortit de l’armari, en aquest sentit.

Tens altres projectes a la vista?
Sí, ja fa temps que estic fent una altra cosa, que la tinc aparcada. Estic escrivint una cantata sobre La senyora de Tous, la que menjava pa amb nous després d’arruïnar-se. Està pensada per veus blanques, canalla, perquè els meus néts van a l’escola de Tous. Ja la tinc quasi acabada. Hi ha una cosa que no m’ha fet mai por: el full en blanc, que ara és la pantalla de l’ordinador.

El Kabrota marxa il·lusionat. Té feina per preparar l’estrena: les entrades, els elements escenogràfics que falten, els últims assajos… Abans d’agafar les ulleres i la moto somriu desbordant energia i encomanant joventut. Diu que és molt fàcil no fer les coses, però ell no sap estar-se quiet, la passió pel teatre no el deixa parar.

Compartir

Més notícies

Últimes notícies

Dues professores del Monalco, seleccionades per un projecte d’innovació

Clàudia Miramunt i Gemma Morist, docents de l’escola Monalco d’Igualada, han estat seleccionades per presentar el proper 1 de juliol, el seu projecte d’innovació...

La gent gran d’Igualada celebra un un concert-revetlla a l’Escorxador

Després que l’any passat no es poguessin fer revetlles a causa de la situació de restriccions per la Covid-19, aquest any l’Associació de la...

El Govern obre el tràmit per demanar els ajuts de solvència empresarial

El Govern va obrir el passat dilluns el formulari d'inscripció prèvia per accedir als ajuts extraordinaris directes per a la solvència empresarial. Es tracta...

Els ciutadans de 30 a 34 anys podran començar a demanar cita per vacunar-se el proper dilluns

Els ciutadans de 30 a 34 anys podran començar a demanar cita per vacunar-se el proper dilluns 28 de juny, segons ha anunciat la...

Ja es pot sol·licitar el transport escolar pel proper curs

Les famílies residents en municipis de la comarca de l’Anoia que tinguin fills i filles estudiant en centres educatius d’altres municipis ja poden sol·licitar...
Compartir