Ja teniu el barret? – Josep M. Ribaudí

J

Sí, sí, el barret de palla que portarem tots els de l’Anoia a la manifestació de l’11 de setembre d’enguany perquè la gent de la nostra comarca, els que omplirem els trams 39, 40 i 41 de l’avinguda Meridiana anirem cofats amb uns magnífics barrets que ens protegiran del sol i ens distingiran, però ara deixem els barrets i fem una mica d’història.
Els catalans som una mica especials, i tot i que segurament n’hi ha més, se m’acuden dos exemples: el nostre himne, que està en to menor, i el dia nacional, que és l’aniversari d’una derrota. Si escolteu l’Himne a l’Alegria de Schiller i Beethoven notareu que és joiós, perquè la música està en to major, en canvi si oïu la Mort de l’Escolà de Verdaguer i Nicolau el trobareu trist perquè està en to menor. Cada país té les seves particularitats i naturalment nosaltres tenim les nostres, que per ser nostres valorem i estimem.
Des del punt de vista històric la Diada ja es celebrava d’antic, la primera vegada l’any 1886 amb una missa a Santa Maria del Mar de Barcelona, a tocar del Fossar de les Moreres. Al llarg dels anys fou prohibida i recuperada diverses vegades, la última amb la dictadura de s’Excremència el general Franco (Joan Brossa dixit). Oficialment va quedar constituïda com a Festa Nacional pel Parlament de Catalunya l’any 1980. A partir del 2004 té lloc un acte institucional organitzat pel Govern i el Parlament., però és l’Onze de Setembre del 2012 quan es produeix una mena de Big Bang amb la massiva manifestació organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana sota el lema “Catalunya Nou Estat d’Europa”. Des d’aleshores sortim a les portades de tota la premsa del món per la riuada de gent que hi participa cada any de manera festiva i pacífica reivindicant el nostre dret a decidir.
Poc es pensaven els il·luminats d’en Rajoy (quan es posà a recollir signatures contra l’Estatut) i el llest d’en Guerra (quan va cepillar el text) que estaven sembrant la llavor del clam independentista. D’aquí va néixer la gran manifestació del juliol del 2010, i a partir d’aquell moment l’anomenat “procés” ja no ha tingut aturador.
Pensem que el dia 27-S al vespre quan hàgim contat els vots i fem un viatge al frigorífic a buscar l’ampolla de cava que ens espera en fresc per celebrar-ho, necessitarem que la victòria ressoni per tot el món, i ressonar vol dir gran divulgació, parlar-se’n molt. Res millor, doncs, que ja tenir els mitjans d’arreu estovats amb la foto d’una Meridiana plena a rebentar, sense ni un tram buit. Penseu que els setze dies que vindran després del onze seran els més importants de la nostra història, que no podem badar, que no podem deixar res a l’atzar o per més endavant. No s’hi val a ajornar res, a pensar que ja trucaràs demà a aquella persona que saps que li falta l’empenta, a pensar que l’avi, com que ja és molt gran, s’atabalarà i el deixareu a casa. No us confongueu; l’avi hi voldrà ser, orgullós, pensant que està deixant un país millor pels seus néts. I preneu els nens, per petits que siguin, i feu-los-hi fotografies perquè quan siguin grans tinguin un record d’aquesta Diada que va marcar un abans i un després; estaran orgullosos d’haver-hi participat. I torno al principi, poseu-vos el barret de la gent de l’Anoia. Recordeu que si no teniu mitjà per desplaçar-vos, els autobusos que la ANC disposa a la comarca ja estan plens, però al matí, de 9 a 1, a l’estació d’Igualada encara podreu comprar bitllets al preu especial de 9€ per anar i tornar en tren, Ferrocarrils de la Generalitat, els que no han anunciat cap vaga. Els trams específics per la comarca anoienca són els 39, 40 i 41 i que els vectors del nostre tram són de color vermell tirant a granatós, el color de la Solidaritat. L’equipament, aquesta vegada, és samarreta blanca. Les oficials les podeu trobar a una pila de botigues.
Acabo dient que aquest serà l’últim Onze de Setembre reivindicatiu al que assistirem perquè els propers anys ja haurem obtingut la independència. Tot i així els celebrarem igual perquè hi ha coses que mai podrem oblidar, però l’esperit ja serà diferent. Tot i així, jo penso guardar el barret com a record.
Josep M. Ribaudí