Les noves generacions ignoren i fan judicis simplistes del passat. En els llibres de text sobre Franco i la Segona República Espanyola només hi ha una lectura: Hi havia a Espanya un sistema democràtic i els militars s’hi van rebel·lar i el seu cap, Franco, va governar amb dictadura 40 anys, punt i apart. Sense justificar de cap manera la guerra civil i el règim posterior, aquest període de la història d’Espanya, i també de Catalunya, és molt complex per explicar-lo amb aquesta simplicitat. No es diu, ni s’explica, que una part important de les forces que van portar la Segona República el 14 d’abril de 1931 van ser les mateixes que volien ensorrar el règim republicà per instaurar un sistema polític anomenat la dictadura del proletariat, tant per part dels comunistes i altres partits marxistes com també de la branca del PSOE de Largo Caballero, anomenat el “Lenin espanyol”. Això es pot entendre perquè la Unió Soviètica era el mirall en què es miraven una part de les classes obreres europees com objectiu a assolir. Els anarquistes i altres forces radicals qualificaven a la república de burgesa i el seu objectiu era instaurar un sistema llibertari, eren una espècie de antisistema d’aquells temps. Per això els cinc anys de règim republicà, del 1931 al 1936, no solament van ser una època convulsa, sinó que aquestes forces revolucionàries van esdevenir col·laboradores involuntàries de les forces més dretanes i feixistes, que tenien el mateix objectiu d’enderrocar la república, però per altres motius.
Els fets del 1934, en plena república, van ser la punta de llança d’una situació inestable i amb tocs revolucionaris. A Catalunya només es recorda aquesta data per la proclamació de l’Estat Català dins la República Federal Espanyola, per Companys, el 6 d’octubre d’aquell any, i per la intervenció de l’exèrcit. Però van passar altres fets encara més greus, com la revolució llibertària d’Astúries i altres aldarulls a tot l’Estat. Una mostra potser
insignificant davant de tota la pertorbació que passava en el país, però suficientment clara per adonar-se del moment històric, són els fets que li van ocórrer a un capellà que es deia Genís Padrós, vicari de la parròquia de Sant Vicens de Castellet i ajudant del rector Anton Orriols. A les 11 de la nit del dia 6 d’octubre de 1934, una colla de 25 revolucionaris van fer acte de presència a les portes de la rectoria, mossèn Genís Padrós va avisar el rector, i tots dos van baixar al carrer i van ser envoltats pel grup, que es va dirigir als dos capellans acusant-los de què tenien armes amagades. De cop i volta deixen de buscar les armes i tot el grup revolucionari i els dos capellans es va dirigir cap a l’edifici eclesial i aleshores els comuniquen les seves veritables intencions: Volem cremar l’església. Dit i fet, acumulen al centre de la nau central els bancs i altars de fusta, porten un bidó de gasolina i després de ruixar-ho tot, ho encenen, i fan sortir els dos sacerdots fora del recinte eclesial i els tanquen dins la rectoria, però com que aquesta estava enganxada a l’església, al cap d’un temps també acaba incendiada; per sort, els dos capellans es van poder escapolir per una finestreta i es van amagar entre les vinyes. Això va passar l’any 1934 en plena república democràtica. El capellà Genís Padrós a l’esclatar la Guerra civil de 1936 no es va esperar que els fets es repetissin i es va escapar a França, i va entrar més tard a l’Espanya Nacional pel país Basc, com moltes altres persones d’Igualada, entre elles el meu pare. Les noves generacions d’estudiants desconeixen en general la importància dels assassinats i execucions sumàries a la rereguarda republicana aquí a Catalunya, i si alguna explicació es diu per justificar-ho és que van ser obra de quatre exaltats o descontrolats. Genís Padrós va ser rector a Santa Maria d’Igualada de 1960 a 1984. El total de persones assassinades a la rereguarda republicana a Igualada i comarca de l’Anoia de 1936 al 1939 van ser 163, d’aquestes 51 eren eclesiàstics(*).
(*) Dades obtingudes del llibre: La Guerra Civil i el primer franquisme a l’Anoia, d’Antoni Dalmau
Galo Ball Ratés
