Els hàbits més generals d’una població determinada són el seu més visible ambaixador. Així, si hi ha ordre, puntualitat i neteja hom acostuma ha quedar-ne admirat. Si a més hi ha civisme i elegància l’èxit està garantit. I entre tot aquest atributs de les societats més madures hi ha els horaris.
L’organització col·lectiva de les franges horàries és una proposta tant transversal i de base que pot articular tota una mentalitat. També ho són la manera d’apreciar i valorar els serveis públics, la relació dins dels dominis públics com en el cas de de la conducció, tot moderant la velocitat i estant atents als vianants o usuaris més febles (com ciclistes o vehicles petits).
En definitiva, regles assumides per tots per fer una vida més agradable. Entre tots aquests, l’objectiu és satisfer millor les demandes de les famílies, amb franges horàries més dòcils al descans (silencis de pau necessaris per assimilar tot el que vivim frenèticament) i a la convivència pròpia de la família, sigui la més pròxima o la més allunyada. Al final rau la pregunta dels motius del treball i la raó de l’esforç, i en conseqüència, la valoració de les mesures oportunes per fer possible un estil de vida que aprofiti un dels bens més escassos: el temps.
Els temps morts, hores perdudes, per una banda, i de l’altra, els temps de transició, hores desaprofitades, acaben generant frustració col·lectiva i pressions psicològiques. Avançat cap un model de vida més racional, estructurat i homogeni no és una quimera col·lectiva si no una obligació que s’ha d’assumir, al cost que sigui. Si la clau de tot és la reforma horària, cal iniciar-la ja, com la balda imprescindible per experimentar que com a societat podem organitzar-nos millor, dotar-nos de sistemes útils als nostres objectius i, sobretot, saber que podem fer-ho si ens ho proposem.
Així, la reforma horària que impulsa la Generalitat de Catalunya, a més de necessària per raons tècniques i econòmiques, de productivitat i estalvi, ara és vital, a fi de que com a societat avancem en noves formes de convivència que ens donin millors resultats. No podem esperar que la situació es degradi més, en la disparitat esbojarrada d’horaris professionals, escolars, de les administracions, de les televisions,… en una bogeria col·lectiva que atraparà constantment els més febles i no donarà opcions als que tinguin més problemes.
El projecte és simple: treball/escola, família/lleure i descans, sense interferències ni mitges hores. Tres blocs compactes i disciplinats, per permetre una evolució de cada un d’ells, en expansió i solidesa. Aquests tres blocs suposen nous reptes, tots ells necessaris, que al nostre entendre serien bàsicament també tres.
El primer és una calculada explosió de nous usuaris en el transport públic, ja que els horaris semblants de treball i escola, accentuaran encara més els problemes de la mobilitat privada amb cotxe. I això és positiu, si a més s’aprofita aquests medis per donar-les-hi valor afegit amb connexions wifi o lectures de premsa, com ja es va en el bus exprés amb prou èxit.
En segon lloc, l’àmbit familiar tindrà més vida pròpia, sense la interferència comercial, fent possibles les compres bàsicament, en horaris compartits puntuals o en les franges de tornada del treball o l’escola, amb certes limitacions. Amb això, els matrimonis, els joves i la quitxalla obtindran nous espais de convivència per a la conversa i el creixement personal, sovint associat a activitats solidàries, de voluntariat, esportives,… Quin canvi!
I finalment, hi ha el descans, merescut i obligatori, per tenir més reflexes i atenció, del tot imprescindibles per ésser més productius, audaços i proactius.
Tot plegat, tres blocs amb bones expectatives. És una partida que com a societat cal conquerir, ja que la necessitem també per tres motius: millor rendiment i productivitat, millor demografia i estabilitat familiar i, finalment, millor salut general i capacitat psicològica.
Vicenç Plans, periodista
